Sancte Eugenie Torre 912

O també i ja en època més actual, Santa Eugínia de la Torre apareix documentada ja a l’any 912 a l’acta de consagració de les esglésies del bisbat d’Urgell. En època mediaval hi haguè com el seu nom indica, a part d’una petita església dedicada a Sant Eugínia, una torre o castell, o simplement fou un lloc fortificat, ens crida l’atenció el nombre de torres i castells en aquesta zona del municipi, cosa que ens fa pensar que fou una zona prou important en l’època medieval, tot i que les restes son escases i ja no corresponen a les construccions originals, molt possiblement hi haguè un important vil·lar que amb el pas dels temps disminuí i passà a ser abandonat o mig abandonat per tornar a ser repoblat fins a la data de la seva definitiva desaparició. Per les restes de marges encara conservats en els seus inicis s’hi cultivaren els cereals.

Ens crida l’atenció el conjunt de tombes antropomorfes que es troben molt a prop de les restes, i que estan datades al segle X, les tombes antropomorfes son tombes excavades a la roca i amb forma humana, n’hem comptat quatre i una possible mig tapada, sembla ser que serien de persones adultes i estan orientades en direcció est-oest, amb el cap del difunt a oest, desconeixem s’hi ha més estudis sobre l’orígen de les tombes a Santa Eugínia ni de Santa Eugínia, per tant la informació que hi podem aportar es escasa.

Cabanes i aixoplucs

Durant l’era medieval es construïren molts aixoplucs i cabanes que servien als pastors i pagesos de refugi i protecció en cas de mal temps, fins i tot s’hi guàrdaven les eines, i en els casos que els pastors venien de lluny hi feien una o dues nits. Aquestes construccions es feien amb pedra seca, en algun cas es cimentàven amb argila i calç, però tot i així èren construccions simples i que no han perdurat en el temps, com a mínim una gran part d’elles.

Es possible que en molts casos algunes d’aquestes cabanes es refèssin per a ser usades més endavant amb altres utilitats, fins i tot algunes restes es reconstruïren durant la guerra civil com a refugi o punt de vigilància per al bàndol franquista que creuà part de la nostra comarca amb moltes penúries.

En una petita sortida matinal vam trobar un parell d’aquestes construccions, de fet un aixopluc en un costat del camí, i un altre sota una bauma que feia la roca i de dimensions més gran i més elaborada, tot i que amb poc ús encara que aleshores gaudia d’un accés en molts casos ben marcat i amb marges ben definits, avui engolit per la densa vegetació, i que la fa cuasi bé inaccessible.

 

Vies de comunicació IV

Com ja hem comentat en altres posts, el comtat d’Urgell estava comunict per una sèrie de vies o “stradas” , tant per transportar sal i ferro com per comerciar en mercats, dels quals documentats en tenim dades del de la Seu d’Urgell i el de Cardona, d’on també sortia guix.

Com hem dit per aquestes vies s’hi transportava ferro, i al comtat d’Urgell trobem nombrosos documents que parlen de la producció de ferro i la seva importància, i també de la seva producció fins i tot a la vall d’Andorra, i del que hi ha quedat la toponímia com es el cas de Villa Ferrera, o Farrera dels Llops. Una bona part d’aquestes vies es crearen en època romana tot ique després només hi van quedar en ús les més comercials i transitades, avui ens hem pessajat per una part d’un important via de transport de ferro, la que menava de Pontes fins a Vall Farrera, en algun tram encara queden trams empedrats i que s’han manitngut pel poc ús de la via en l’actualitat i que en alguns punts queda tallada per una carretera.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

Lluçà – Lucano 924

Ja documentat al 924 Lucano apareix esmentat com a lloc de poblament, una zona envoltada de camps de cereals i vinyes, es coneix l’existència d’almenys un orri proper, per tant deduïm que també degueren tenir bestiar que duien a pasturar.

Sabem que també es trobava a tocar d’una important via de comunicació que unia l’alt Urgell amb la Vall Farrera, i que s’utilitzava per al comerç del ferro entre les dues valls.

Avui de tot allò no deu quedar més que els camps i el topònim al que ha derivat, Lluçà, bé de fet potser fins i tot alguna de les pedres usades en els marges dels camps i en les bordes que hi ha son reutilitzades d’aleshores, per la seva situació i estat no creiem que els camps hagin canviat gaire, així que es fàcil imaginar-se com devia ser el lloc en aquells temps, potser les bordes actuals ocupen el lloc de les velles i fins i tot hauran estat construides a sobre, res estrany i que només el temps n’ha estat testimoni.

Etimologia: Sobre l’origen del nom nom hem pogut trobar gaire informació, molt possiblement fou un nom d’origen germànic.

Nota: Propera a les trinxeres, vam trobar en un roc un creu de terme, informació de la qual vam passar al nostre company Jordi Casamajor, expert en el tema i que podeu veure en el seu bloc, Jordi Casamajor – Gravats Rupestres, es possible que aquesta antiga creu delimités l’antic terme municipal que formaren els pobles al segle XIX.

Davidmsfoto ©

Davdmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Torre de la guàrdia.

Ja documentada a l’any 940, com a Illa Torre, a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, i possiblement com a suport a un castell proper, es trobà situada estratègicament prop de la Seu d’Urgell. Actualment inexistent i les restes de la qual han estat reutilitzades per construïr, durant la guerra civil que patí Espanya i de retruc Catalunya, unes complexes i grans trinxeres amb 6 punts de guaita comunciats tots ells per estrets passadíssos excavats al terra i coberts amb pedra en alguns punts. Possiblement les restes de la torre foren usades per construïr part de les trinxeres, de ben segur que també alguna casa del poble com passà amb molts edificacions medievals anys després del seu abandonament. Cal a dir que vàrem trobar unes trinxeres iguals en un punt proper en una altra sortida, així doncs en el cas de trobar unes altres trinxeres en la mateixa liinia potser podríem parlar d’un front ofensiu durant la guerra civil com el que creua el pallars.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Aras

Els primers documents que tenim d’Aras daten del 846, s’en fa menció al Diplomari del monestir de San Climent de Codinet  (segles IX i X ). Imaginem que en altres documents ja perduts i del més proper, monestir de Sant Iscle i Sant Andreu de Sentelles, també s’en degué fer menció però com diem segurament aquests documents han desaparegut.

En aquells temps en el que hi havia població s’hi conreàven els cereals, i molt possiblemet fou un punt important de pas ja que molt a prop hi passava una via que passava pel coll d’Aras i menava cap a Codinet, passant abans per Cutenabarcii lloc de peatge. Es fa difícil imaginar el pas per aquelles muntanyes escarpades i exposades per carregar el cereal i comerciar amb ell a les poblacions més grans.

Etimologia : El nom Aras, ara Ares, té un significat en llatí que significa altar, o altars, el que ens fa pensar en dolmens o construccions semblants, i que no deu ser erroni ja que prop d’Aras s’hi troben un bon nombre de dolmens, sense contar els de la vall veïna de Cabó. A la mitologia grega Ares es el Dèu olímpic de la guerra.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Sant Pere

Avui i sense voler-ho, en una curta però interessant excursió hem arribat a la ermita de Sant Pere, capella medieval de la que es té constància per primer cop l’any 1092.

Es tracta d’una petita capella que era utilitzada un cop l’any per fer-hi una missa per Sant Pere, de planta rectangular i dimensions contingudes, la porta d’entrada estava orientada al sud i l’absis a l’est. Només conserva els murs, del teulat el que queda està a l’interior d’aquesta i ocultant el terra original.

Malauradament no us podem donar més informació i us demanem disculpes per la resolució de les imatges ja que s’han fet amb un telèfon mòbil.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Colomer del Gràcio

Seguim amb aquestes construccions tan peculiars i alhora identificatives de l’economia local, els colomers, en aquest cas a la vall de Castellbò.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Torre dels moros

La denominació “Torre dels moros” es una herència que ja ve de l’època en que tant espanya com Catalunya van adoptar en les diverses construccions que els àrabs van deixar, moltes han han caigut, i d’altres han estat reconstruides per altres usos diferents, mantenint així construccions antigues en els seus emplaçaments originals.

Algunes després del periode àrab es van seguir utilitzan com a construccions defensivas o de vigilància durant l’època medieval, fet que va perpetuar el seu ús, i que va fer conservar el nom, tot i el seu abandonament posterior.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Pont de Ferriol

Una de les poques estructures que queden encara dempeus herència del comtat d’Urgell, a part de les edificacions habitables i defensives, son el ponts, signe inequìvoc de la necessitat de moure’s per un territori abrupte i muntanyós, i on les valls èren regades per rius i torrents.

Molts ponts han anat transformant-se al modernitzar-se les vies de comunicació o han desaparegut després d’aiguats i crescudes de rius, només s’han salvat a aquesta desaparició els que encara comuniquen pobles i veinats per antics camí de ferradura, un cas d’ells es el pont de Ferriol, desconeixem  si el seu nom original es aquest; creuat per un antic camí de ferradura del qual encara es coserven en bona part els marges.

En un indret idìllic prop de la serra del Cadí i atravessat per un riu que sempre porta aigua, i que regala una bona refrescada a qui gossi banyar-se en un dels seus tolls, avui ens hi hem acostat per segón cop i hem pogut constatar pels seus grans roures al llarg d’un part del camí que es més que vell.

Durant el camí hem pogut apreciar fins i tot alguna canalització per aprofitament d’aigua dels torrents que creuàven el camí.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©