Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Monthly Archives: gener 2011

Turó de la guàrdia

Molts cops els topònims ens indiquen una història passada del lloc o un aconteixement, fins i tot el que s’hi feia abans allà, per exemple prop de la Seu hi ha Nabiners i la serra de Nabiners, i sabem que a l’edat mitjana s’hi plantàven nabius, noms com el roc de la torre, o el turó de la guàrdia ens indicaríen el que es feia en aquests llocs i la possible existència d’un punt de vigilància, o noms com farrera que ens diu que hi treballàven el ferro.

Seguint aquesta regla i completant el que va quedar pendent en la sortida anterior, m’he acostat a la Roca de la Guàrdia per veure si trobava quelcom que m’indiquès si hi havia hagut algun tipus de construcció per vigilar o controlar. Avui però he tingut un afegit extern que ha fet que la cerca fos una mica més difícil, la neu, més d’un pam de neu en tot el camí, i si tenim en conte que les restes poques vegades son d’una alçada o forma que les permeti identificar, doncs tenim com a resultat buscar una agulla en un paller.

La sort, o no!, es que l’he trobat, gràcies en part també a la tecnologia i a la cobertura, i sobretot a google earth a l’iphone, que per cert es força aproximat a l’hora de situar-nos sobre el terreny, amb un marge d’error de poc més d’un o dos metres. Així doncs he pogut localitzar el que son unes restes d’una antigua construcció en pedra seca, que queden pendents per confirmar per trobar-se colmatades de neu, però que podíen ser les de una torre o punt de vigilància.

Aquestes restes confirmarien en part la meva teoria que on alguns autors situen un antic vil·lar, molt possiblement nomès siguin les restes de algún tipus de torre de vigilància i alguna dependència mès, i el que situen en aquest punt pugui ser el conjunt de cases que vam trobar en una altra ubicació més allunyada dies enrere i que publiquem en l’anterior post.

Davidmsfoto ©

Anuncis

Fenerolos?!

Avui he sortit a la recerca de les restes d’una torre o castell, unes construccions troglodítiques, un antic vilar, i una possible explotació medieval d’extracció de ferro, tot això datat aproximadament al 940, el temps se m’ha tirat a sobre i he sortit just, he pogut confirmar l’explotació extractiva com a tal, tot i que en un primer moment de dubte he pensat que no era més que un despreniment rocós, he pogut constatar un amuntegament de pedres en forma de murs, imagino per donar amplada a la pendent i guanyar terreny, però la extracció de ferro a la que es refereixen els documents no es exactament aquesta. Tot això desde la distància doncs no hi ha cap accès visible fàcil, per tant apropar-s’hi requereix temps i l’estudi dels voltants, com que ja tenia la ruta feta, he seguit cap a les construccions troglodítiques, de fet ja coneixía la construcció així que he anat per feina, tot i que sempre havía vist el que semblava només un mas, un cop allà he pogut veure que uns centenars de metres més al sudest hi havía una altra una mica més gran. La sorpresa ha estat quan desprès de travessar uns camps plens de matolls no només he pogut trobar una altre si no que tres mes, totes elles aprofitant una gran penya que els fa de pared i sota la qual estan construïdes. Així doncs ens trobem en un loc d’habitament important amb unes cinc construccions enrunades, això contant que possiblement hi haguès un parell mès i que hagin caigut, gens difícil si tenim en compte els anys.

Revisant a fons les construccions i la ubicació, podem imaginar que es tractava d’un petit vilar, o vil·la, dedicada a l’agricultura doncs on es troba el grup més nombrós de cases devant hi ha uns camps en els que de ben segur s’hi conreava quelcom com cereal, per la seva orientació sud, i si desbrosèssim una mica trobariem marges de les terrasses de conreu.

Amb el temps a sobre he hagut de marxar sense veure les restes de la torre, però si, trobant molt a prop del suposat vil·lar les restes del marge del que sería la via de comunicació que duia fins al lloc i que venía del poble de més avall.

Un cop a casa i mentre redacto el post, he pogut constatar que efectivament hi havia una explotació de ferro del 819 i que apareix com “ipsa ferrera” en el lloc proper a  l’explotació, el mateix document parla també d’una Villa Farrera prop del Pla de Sant Tirs datada del 955; i que el camí efectivament es tracta d’una “strada” o “strata” i apareix anomenada ja en el 970.

En quant a les construccions, tinc la teoría que es tracta del vilar de Fenerolos ubicat per un historiador prop d’un turó, tot i que en el lloc on l’ubica i tenint en conte que es bassa en antics documents escrits, es poc probable que hi hagués una vila, ja que es tracta d’un lloc ras a molta alçada, on el fred i el vent son constants a l’hivern, tot i que com ell diu la ubicació sempre es aproximada, i les meves suposicions no estan pou fundamentades, per tant i sabent que aqustes construccions estan al costat de petits camps de conreu, amb un torrent a prop, bona ubicació i que hi passa una strata per allà mateix crec que es podria tractar de Fenerolos – 947, tot i que es una hipòtesi.

Etimologia: Fenerolos podría ser una derivació del mot feneros o feners, i que idica un lloc on es realitza comerç, potser temps enrera i tenin en conte que hi passa una via, aquest lloc era un punt d’abastament.

Davdimsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davdimsfoto ©

Vies de comunicació II

Les vies de comunicació èren importants per al moviment comercial i la prosperitat econòmica de moltes regions i pobles, i sobretot per les invasions i les conquestes, fins i tot en molts casos s’establien llocs d’habitament tenin en compte la proximitat de importants vies.

Actualment moltes d’elles han desaparegut amb l’arribada de carreteres o pistes forestals, o perdut al quedar desplaçades en construir nous camins, però hem de tenir clar que son uns testimonis que ens mostren la realitat de la regió. Avui hem recorrgut part d’un antic camí, un ramal de la via que recorría la Vall de Lavansa, que provenia de Gósol i que menava cap a la Seu d’Urgell pel coll d’Arnat, concretament hem seguit la via que sortint la Seu d’Urgell podia portar-nos cap a Banyeres, Sant Julià i “Etérrito“, Adraén i Tuixén segons trenquéssim per una o altre desviació.

Avui hem pogut veure in situ les restes d’aquesta via, en molts trams encara empedrada, en algún punt salvant desnivells amb contramurs i revolts tancats, i aprofitant la morfologia del terreny, auténtiques obres d’enginyeria tenint en conte que mil anys després encara es mantenen en part.

Es emocionant poder recòrrer part d’aquests antics camins que deu segles abans èren recorreguts amb mules i ases per comerciants i peregrins, i poder trepitjar i tocar aquelles pedres que es van col·locar a mà i que mai pensaríen que mil anys després encara seguirien fent servei.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Castell de Banyeres

To i que amb poca informació, m’atreviré a parlar-vos de nou del castell de Banyeres, o Banyers, i dic m’atreviré per què ja en vaig parlar en un altre bloc i espero no repetir-me.

Les primeres informacions que es tenen del poble de Banyeres corresponen a l’any 819, amb una església dedicada a Sant Joan i de la que se’n té coneixement des del 849, els pobladors de Banyeres vivien del conreu de les terres per al cereal, i les vinyes que hi tenien, bastant més avall de Banyeres i tocant a Cornellana hi plantarem alzines per a la producció dels aglans probablement com a menja dels porcs, i ja molt a prop d’on situem el castell de Banyeres es dedicaren a la apicultura.

Sabem que prop de Banyeres hi passava el camí que venía de Sorribes i es trovaba amb el que venia de Gósol cap a coll de Bancs i que seguía cap al coll de Creus i a la Seu, per tant un punt important de pas que s’havia de controlar, imagino que per això es va construir el castell, una mica més allunyat del poble i amb una situació estratégica i molt privilegiada. Tot i la proximitat a la Seu d’Urgell aquestes terres eren domini del monestir de Sant Salvador de la Vedella, al Berguedà, que això si estava filialment lligat al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a Anserall.

Però tornant al castell, ja que no hi apareix cap menció abans del 849 que es quan es data l’església de Sant Joan de Banyeres, si hi hagués estat s’hauria mencionat d’una o altre manera, el datarem doncs cap a l’ay 900 o 1000, que es quan es bastiren moltes de les fortaleses que hi haguè a la Vall de Lavansa, tot suposicions basades en els moguts anys que vinguèren a partir del 887 quan hi hagué la revolta i secessió del bisbe Esclua, i sobretot a partir del 897 quan es trenca la unió territorial Urgell-Cerdanya per la mort de Guifré I el Pelós, conegut com el Pilós, comte d’Urgell i Cerdanya, a mans musulmanes durant la Ràtzia islàmica del 897.

Tots aquests fets degueren provocar petites revoltes i atacs a la comarca que possiblement forçaren als habitants de la vall, possiblement per ordre del comte o del bisbe propietri de les terres, a alçar el castell de Banyeres, del qual ja només resta en peu part de la torre i les ruïnes de el mas o estança que era a tocar del castell i que dona una idea de la dimensió d’aquest. El que no sabem si el castell era propietat d’algún noble o simplement era una construcció militar, per tant es difícil saber el nombre de persones que hi estavan establertes en ell, ni tampoc l’any ni el motiu del seu abandonament.

Etimologia: Banyeres, que provè del llatí Banieres, per trobar algun significat hem de separar els dos mots ban-ieres, ban que voldria dir prohibició, i -eres que es avançat, o avançada, per tant podríem deduïr que potser l’origen del nom podria ser la funció que feien el poble i el castell, que era vigilar l’avenç cap a l’interior.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Estalareny

Tot i tractar-se de un despoblat del segle passat, es important no oblidar que com la majoria de pobles de la comarca tene un orígen medieval, en el cas d’Estelareny hi farè una menció especial per tractar-se d’una “Dominicatura”;terra que un noble es reservava per a la seva explotació directa quan lliurava un feu. Així doncs entenem que a Estelareny hi havia un grup de persones que a canvi de la veneració cap al noble i uns pagaments en matèria d’arrendament, podíen treballar unes terres per al seu benefici. Una Dominicatura que estava sota el domini eclesiàstic del Monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i el domini comtal de la Casa d’Urgell, amb el que queda clar que a part de comtes i vescomtes, hi havia nobles amb un poder adquisitiu elevat a la nostra comarca, com es el cas d’Estelareny.

El tipus de conreu de la terra que aleshores es realitzava en els domins propers era d’arbres fruiters, cereals, horts i alguna petita vinya, i fins i tot en algún cas es reservava una porció de terra per a pastures, de fet hem pogut observar que Estelareny resta envoltat de camps, tambè molt aprop es té constància de la cría de coloms, pensem que per a ús de missatgeria. I a mig camí entre Estelareny i Farrera dels Llops hi havía algun lloc on s’hi treballava el vidre. Amb tot això queda clar que ja fa més de mil anys la comarca de l’Alt Urgell era un important punt dins del territori català.

Etimologia: Estelareny provè del germànic Stilisind, tot i que amb la latinització passà a ser Estererenz, i així es com es documentà, però el seu orígen es germànic i era un nom propi, tenint en conte que es tracta d’una Dominicatura, aquesta propietat existí com a tal, ja abans de la seva documentació l’any 970.

 

Davidmsfoto @

Davidmsfoto ©

Castell “Sancti Iacobi”, o Sant Jaume

A falta d’una traducció mes exacta us poso el nom tal i com apareix en els mapes i en la documentació antiga, tot i que possiblement es tracti del conegut castell de Sant Jaume i la vila que restaba prop seu, molt a prop del Santuari del Boscalt i a peus de la serra del Cadí, fa segles hi havía un castell i un xic més avall l’església i possiblement un parell o tres de cases disseminades que formarien part d’un veïnat o vilar que s’aixecaba a peus del castell.

Us parlo del Castro Sancti Iacobi , la funció? controlar el pas pel cadí, controlar la propietat i els límits del castell imaginem o segurament les extraccions de les mines d’or i plata properes que ja es coneixíen de temps enrere, si es que seguíen actives, es clar; accedir a les restes no va ser fàcil, un cop localitzades en un mapa del IGC, vaig verificar que hi fòssin les restes, i desprès a peu cap allà. Les restes del vilar apareixen primer amagades dins del bosc i tapades per matolls a banda i banda del camí, de fet no vaig caure en el seu origen fins que vaig confirmar les dades i la troballa amb el mapa i vaig veure que efectivament sota el castell hi havia un lloc de poblament. Concretament el vilar de Sant Jaume amb la església homònima.

En molts punts encara podem veure part de el que devía ser la via que comunicava aquest punt amb Cava o Ansovell, i Vilanova de Banat. En quant al domini, formava part del que controlava la Seu d’Urgell juntament amb els vescomtes d’Urgell.

Etimologia: Iacobi, mot llatí del que en castellà es derivaria, Jacobeo, no fa referència si no que al peregrinatge i al pas conegut de fa tants anys, en llatí ve a dir ” de Santiago”, imaginem que en relació al camí proper que hi passava. De fet a Catalunya s’anomena el camí de Sant Jaume, que precissament es el nom pel qual es coneix el castell.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Puio Rotundo. Pui Redon (857)

Al nord de Bellestar i en una solana proper al pui redon i sota de la explotació de Cal Roger trobem el vilar de Pui Redon anomenat ja a l’any 857, molt proper a la torre defensiva de la que parlàvem en l’anterior post, i a Santa Eugenia de la Torre, petita esglèsia romànica amb unes tombes antropomorfes; i possiblement ja desapareguda, una torre de guaita o vigilància.

Concretament surt nomenat en les actes de consagració de les esglésies del bisbat d’Urgell, i en el arxiu capitular de la Seu d’Urgell. El vilar en qüestió probablement fou un vilar fortificat, els masos que trobem en conjunt tenen una disposició defensiva, a l’interior hi trobem una petita plaça, i en alguna de les parets dels masos una espitllera. Del Puio Rotundo medieval poca cosa queda a part potser de la espitllera i la disposició dels masos, i algunes restes de paret sobre les que es van anar refent i ampliant les cases adaptant-se a les necessitats de l’època, sabem que la darrera restauració important que es va fer en tot el vilar fou l’any 1829 per les inscripcions trobades.

Com sempre la evolució ha anat esborrant qualsevol resta del passat, la conservació de documents antics es el que ens ajuda a confrontar dades i situar antigues vil·les i vilars on ara hi ha pobles, veïnats, masos i bordes, la història fisica es perd però la escrita no, i això fa que en arribar a certs llocs i escoltar el silenci ens ajudi a sentir el soroll del passat, les gents, les eines treballant la terra i els caballs.

El poblat de Pui Redon, com el de Campmajor una mica més amunt i algún mès de la vora estàven sota el domini comtal de la casa d’Urgell, en els anys en que hi havia el vescompte Giscafred, molt probablement podien explotar les terres però havien de passar una part dels productes als vescomptes.

Molt a prop s’hi trobàven les esglèsies de Santa Leocàdia, i Sant Pere.

Etimologia: El mot Puio ve a ser un mot d’origen geogràfic com ho pot ser puig, o pujol referint-se a turò, però molt usat a l’hora de nomenar vil·les en temps medievals i que la majoria han sofert transformacions, acutalment encara es conserven alguns, com el Pui de Segur, o Sant Mateu de Pui d’Olivesa. Probablement també era una manera d’anomenar un poble o poblat. En canvi el mot rotundo prové del llatí rotun i que vol dir arrodonit o amb forma rodona, i certament la disposició de les cases del vilar, creant aquesta fortificació es arrodonida, amb el que ens fem una idea l’origen del nom.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Torre defensiva

Seguint els documents escrits sobre el comtat d’Urgell, i basant-me en els mapes que hi acompanyen, vaig sortir a cercar una nova construcció medieval, datada si no m’equivoco l’any 892, com a molt seria el 912, es tracta d’una de les tantes torres de defensa que vigilàven la nostra comarca i les seves vil·les, en aquest cas en el un cim prop de Sant Joan Fumat.

L’accès al cim es difícil i no hi ha cap camí d’accés per tant es fa seguint una orientació i la pendent enmig de boscos de pi i matoll, tot havent sortit d’un coll; on tambè vaig poder veure construccions similars a les de la torre ja amagades i tapades pel bosc, possiblement construccions d’habitatges per descansar o fer els corresponents àpats i de suport per al personal de la torre. Desprès de mitja hora llarga de pujada arribem a un clar i seguint en direcció sud ens trobem en un esperó rocòs que suporta part de la torre. Guardo les coordenades per tenir la posició exacte, i realitzo una inspecció visual de l’entorn i de les restes. La seva situació s’enten amb la visió del territori que s’hi te desde aqui, tot i que ara hi han arbres que ens la resten pensem que aquesta torre fa més de mil anys que existeix i aleshores no hi havía aquests boscos de pí.

La torre debia ser força gran pel que encara es veu, en molts punts la vegetació ha fet que el nivell del terra quedi molt elevat, però segurament si excavèssim cap avall trobaríem la continuació dels murs, els murs com moltes construccions properes estan fets amb pedra llicorella que de ben segur provenia de la cantera de la Farga de Moles , o en la època, de “Pontes”, la mateixa pedra que en el castell de Ponts, o Pontes en quant a les mides problabement feia al voltant d’uns 50 m2, tirant baix. En dos punts encara s’observen restes de petites torres de vigilància, i fins i tot encara es conserva el que sembla que podría ser un forn. Tot i que correspondria a les restes que hem sortit a buscar també es possible que hagi estat reaprofitat en èpoques posteriors per a usos indeterminats, com sempre s’ha fet amb les ruïnes, però no em de perdre l’esperança.

El més gratificant ha sigut a part de trobar la torre en si i el seu relatiu bon estat, es trobar uns gravats en forma de torre amb unes inicials a banda i banda, la primera sembla una “R”, la segona es difícil d’identificar. Però gràcies a l’ajut de l’Albert Villaró he pogut saber que aquest gravat és contemporani, del segle XX, de quan el van ocupar els militars. El castell deu ser l’escut d’un regiment d’infanteria. i les lletres diuen Rto 7, és a dir, séptimo regimiento…Això ens demostra que tot i la il·lusió inicial les restes de la torre van ser reaprofitades per fer-hi un conjunt defensiu amb petites trinxeres durant la geurra civil. Hi haurà algún dia en que no deixarem que tot això desaparegui, de moment ens hem de conformar en cercar i trobar restes amagades i poc documentades.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Hipòtesis i necròpolis

Temps era temps en el que els homes s’enterràven en un forat fet a terra de cos sencer o incinerats, amb les seves joies o armes i desprès es tapàven amb terra, per posteriorment cobrir-los amb pedres, unes pedres que disposàven de diferents formes i maneres creant així càmeres funeràries, necròpolis túmulars, necròpolis i dolmens. Tot això correspon a l’època del bronze, ja fa uns anys vaja, així que sembla impossible que encara puguin quedar restes d’aquest tipus, res més lluny  de la realitat, doncs la nostra terra resta plena de restes i pedres amb un passat explicable per descobrir, si voleu més informació cliqueu aquí.

Doncs tot i els meus escasos coneixements d’arqueologia i història us puc avançar que sembla ser que existeix una possible necròpolis molt a prop d’aquí, el lloc en qüestió presenta una sèrie de cercles fets amb pedra tots situats en un turó, el més gran en el que podríem dir que es el cim del turó, si les sospites es confirmen podríem dir que he trobat una necròpolis força important, doncs estaríem parlant de mínim unes deu tombes visibles, com diu el títol del post son tot hipòtesis que han de confirmar-se encara així que paciència que es la mare de la ciència. Si les sospites es confirmen caldría després estudiar el per què del lloc i de qui, familia colectiu o grup? a part de edats, sexes i estatus…però com dic tot son hipòtesis….penjo dues imatges.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Vies de comunicació

En l’època Carolíngia la nostra comarca era un important nucli dins del territori català, s’acostaba a la importància que tenia el comtat de Barcelona en l’edat mitjana, la nostra coamrca es trobava dins del que es coneix com el comtat d’Urgell, i del que durant uns anys en fou comte en Guifré I el Pelós, abans de ser-ho de Barcelona, el que denota la importància d’aquest comtat.

Les restes d’aquest comtat s’estenen per la nostra comarca en forma de topònims i construccions, tot i que la modernització en un primer moment les ha anat fent desaparèixer, i posteriorment el seu abandó ha acabat de reduir aquest patrimoni, sobre tot en molts pobles ja que com us he comentat algú cop s’han reutilitzat els càrreus i altres materials per la construcció de noves vivendes. Tot i aquest destí tan clar desolador d’un patrimoni que ens pot ajudar a entendre com era el nostre pais durant l’edat mitjana, encara avui noves troballes i nous treballs de restauració ens descobreixen restes que han restat amagades molts cops per la vegetació, i per trobar-se en llocs inaccessibles i inimaginables. En la meva recerca d’aquest patrimoni perdut he pogut retrobar restes de antigues viles i castells perduts, fins i tot puc plantejar noves hipòtesis i reconsiderar la ubicació de certes construccions donant peu així a nous descobriments.

Ahir sense anar més lluny i treballan en la recerca d’unes restes que confirmin una nova hipòtesi vaig poder veure el que sembla ser que era una important via de comunicació en la nostra comarca, la part d’una via que segurament unia Tuixèn amb la Seu d’Urgell. en l’edat mitjana els nuclis de població es distribuíen en valls i al voltant de les seves esglèsies, com es el cas de la Vall de Lavansa una vall creuada per una xarxa de camins i de la que el coll de Bancs n’era punt de creuament important, es d’aquest coll d’on prové part de la via que avui veureu en la imatge d’aquest post, i que per qui vulgui saber com era moure’s per aquestes terres en època medieval, nomès cal que recorri part del GR-7 que en molts punts segueix part d’una antiga via propera.

En la imatge tambè podeu veure el pont que era part de la via que anava de Tuixèn al Coll d’Arnat per enllaçar amb la via que anava cap a la Seu d’Urgell.

Com en totes les troballes ometrem discretament la seva ubicació exacta per evitar ensurts desagradables.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©