Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Monthly Archives: febrer 2011

Castell de Lluçà

Quan parlem de castells no hem de pensar nomès en construccions fortificades on hi vivia l’amo d’un feu amb la seva cort i el seu exèrcit, sino que tambè ens referirem a la construcció militar defensiva que situada dalt d’un turó dominava les entrades a les valls i es comunicaba amb altres torres avisant de possibles invasions.

De fet aquesta va ser a funció inicial i es per això que la primera entrada que apareix en l’enciclopèdia catalana es la seguent; “castell. Edifici fortificat, situat generalment al cim d’un turó en el punt dominant d’una població.”

Abans de continuar aclariré que en el cas del castell o torre d’avui, no existeix cap referència ni topogràfica ni documental o almenys jo no n’he trobat cap, per tant possiblement el seu nom originari no sigui castell de Lluçà, però jo m’he permès el luxe de batejar-lo. Si que es cert però que molt a prop hi tenim un topònim amb el nom de Lluçà, així que per proximitat adoptarem aquest nom. També es cert que es coneix l’existència d’un castell en el lloc on hem trobat les restes.

Situat dalt d’un turó avui he trobat el que semblaria ser les restes d’un castello torre, i dic semblaria doncs no en tenim coneixement, bé damunt d’un turó tampoc, més aviat damunt d’un penyasegat impressionant que a més d’un faría tirar enrere, i no m’estranya doncs que es triés una ubicació així doncs es domina tota la vall sencera, de fet l’únic punt pel qual es podria accedir es per la vessant nord que fa pendent fins arribar a un coll proper, tot i que ara aquesta pendent es un bosc de pins, molt probablement abans aquest pins no hi èren, per tant tenien un control absolut sobre l’accès al castell i les valls veïnes.
Possiblement també devia protegir el desaparegut vilar de Lucano ja nomemat en el 924, suposem que d’ací la derivació al mot Lluçà. Aquest topònin ja existía en època romana. Molt a prop també trobem el “coll del castell”, el que ens confirma la existència d’aquesta construcció en una època no molt llunyana.
Per les restes trobades deduïm que amb el castell extint es degueren construïr el que avui trobem que no son més que les restes d’unes trinxeres usades durant la guerra civil i que deurien estar formades per almenys quatre punts de vigilància, totes elles comunicades per passdíssos, de fet es ben visible una de les trinxeres que comunica tots els punts i per sobre de la qual hi ha un parell de llosses de grans dimensions que fan de pont. La dimensió i la ubicació de la estructura ens serveix per entendre la importància defensiva d’aquesta.

La zona era una important via de comunicació i transport de mercaderies en la que sovint hi havia atacs, doncs molt a prop hi trobem el castell de Ponts, i altres dues construccions defensives en forma de castell.

Etimologia: Lluçà, provè del llatí Lucano que es en el castellà més actual, Lucas que vol dir llum, en aquest cas possiblement es referia a una zona molt il·luminada, i que tenint en conte la ubicació no seria res estrany.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Anuncis

“Vitriera” o Les Vidrielles.

Com ja hem comentat anteriorment els topònims es posaven en molts casos en relació al que es feia o al que hi predominava en una zona, en aquest cas parem atenció a Vitriera, aquest topònim ens indica la existència d’un lloc on s’hi treballava el vidre, i així es com apareix en els mapes en els que es distribueix la indústria a la nostra comarca en l’època carolíngia, així com “ipsa ferrera”, o “villa ferrera” fan referència a mines o explotacions de ferro.

Així doncs m’ha semblat interessant intentar trobar aquest llogarret en el que s’hi treballava el vidre molt a prop de la Seu, de fet m’ha costat ubicar el lloc un parell de dies, la informació es escasa per no dir nula, i al no tractar-se d’un poble o veïnat no apareix en cap mapa, així que buscar-ho en un mapa amb una escala massa petita i on l’latimetria està marcada en 6 tons diferents de marró, això afegit al fet que no hi apareix cap topónim geogràfic. Tot i això he pogut ubicar el lloc en una carena prop d’Anserall, un cop ubicat i amb el google earth l’he acabat de situar, que tampoc ha estat molt fàcil doncs en el punt just que es necessita una resolució major per diferenciar ruïnes d’arbres o troncs caiguts, l’earth es comença a pixelar perdent així resolució, peró m’ha ajudat a confirmar la ubicació final.

Arribats a aquest punt falt el més important, com hi arribo?, com al earth no apareixin camins, he hagut de buscar una topografía actualitzada de la zona via internet al ICC tot i que en la majoria de mapes no apareixen tots els camins, amb tot m’he fet una idea de per on podia arribar, i de les dues opcions que veia més clara he escollit la que em podia apropar més amb vehicle, tot i que al final ha estat la menys encertada doncs al no existir camí he hagut d’atravessar un bosc ple de pins i boixos durant 6 km, una marxa llarga i feixúga en la que la linia recta ha estat una utopía.

Contes a part, finalment he arribat on volía, com sempre, i he explorat la zona, en un primer mas, no hi he trobat cap resta que indiqués la fabricació del vidre, només un mas ben ubicat, cara sud i amb uns camps a est i sud que de ben segur eren de cereals, un quilòmetre más avall l’altre mas, l’anomenat “Vitriera” aquest en pitjor estat però amb el que m’ha semblat que èren les restes de dos antics forns, un mas amb la mateixa orientació que l’anterior, sembla que amb dues plantes, la inferior on èren els forns, i la superior, més petita, tot ique possiblement en tinguès una tercera en la que es deuria entrar per una altra elevació del terreny doncs el mas es troba en un terreny esglaonat.

A part dels dos masos que possiblement fossin del mateix grup de vivendes, entre ells hi creua l’antic camí que ve de Anserall i mena cap a Farrera dels Llops, un camí que en molts trams encara es conserva empedrat.

Hem de tenir clar que la manca de documentació fa difícil certificar amb exactitud les dades, també que aquesta manca de documentació no implica una menor importància si no que no es guardèssin en l’arxiu capitular del bisbat de la Seu, vistes les troballes potser hem de pensar que en el que que es refereix als topònims que fan referència als oficis o treballs, molts cops els podem relacionar amb el que en l’actualitat coneixem com els noms de cases, cal pintor, cal fuster, etc…per tant possiblement el que se’ns mostra com “vitriera” podría haver estat un “cal vidrier”.

Etimologia: Vidrielles, com ja hem comentat ve de Vitriera, aquesta es una paraula composta per dos mots, vitri-era, i que vol dir amant del vidre, però que es pot interpretar com persona que treballa el vidre.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Les cabanes de pastor de Tost.

Les cabanes de pastor medievals servien als pagesos dels camps per aixoplugar-se del mal temps quan estaven treballant, o bé per a guardar-hi les eines, per no haver-les de traginar amunt i avall, donat que molts cops hi havia grans extensions de tereny per treballar o distàncies molt grans des d’on vivien fins al camp.

Aquestes construccions estavan fetes amb pedra seca un mètode mil·lenari i una tècnica coneguda en el món agrari i característic dels països mediterranis, i que a la nostra comarca podem trobar en forma d’orris, cabanes o aixoplucs, i fins i tot construccions de més envergadura. Basada en uns principis tan elementals com els de “saber agermanar la pedra”, podríem resumir-la com la disposició manual de petits blocs de pedra, més o menys treballats, hàbilment col·locats per a que actuïn com un de sol, sense cap altre material que els lligui. Construccions utilitzades fins no fa gaire, tot just fins a l’abandonament dels prats i els conreus de muntanya i destinades a desaparèixer per manca d’ús. Doncs bé encara avui es conserven algunes d’aquestes cabanes de pastor i alguna de grans dimensions, prop d’aquí, concretament a la vall de Tost, llegendària vall on hi nasqué un dels cavallers més significatius en la história de Lleida i sobretot d’Àger, d’on va haver d’expulsar més d’un cop els musulmans, una vall que en temps medievals estigué tapissada per camps de conreu, molts d’ells de cereals, arbres fruiters, alguna vinya i algún hort. Tenin en compte les característiques de la vall, petita, i amb grans desnivells els camps s’estrucutràven en les ja conegudes terrasses que feien guanyar terreny i perdre pendent, això si, cambiant aquesta pendent per grans desnivells esglaonats que feien més que feixuga la feina al camp, per això es construïen aquestes cabanes de pastor, on fins i tot si la feina ho requeria, els pastors i agricultors feien nit. En el cas concret d’on trobem les cabanes aquesta part de terreny amb les seves terrasses eren vinyers, no oblidem la importància de la vinya en aquesta i d’altres contrades fins que arribà la filoxera.

Unes cabanes a les que no s’ha donat mai prou importància i que jo vull fer menció, doncs tot i una tècnica simple, era eficaç i acurada i en la majoria de casos feta per una gent que només sabia treballar la terra, això si de manera profitosa, fins i tot a l’hora de construir aquestes cabanes, ja que aprofitàven grans rocs de la zona per estalviar una paret o un sostre.

Tot i no ser creuada per grans vies, una petita xarxa de vies locals que enllaçava amb les grans estrades creuva aquesta petita vall, vies que provenien de Coll d’Arnat, Coll de Creus, o la Seu d’Urgell per Nabiners, una petita xarxa que ens fa imaginar quina era la importància de la vall en la que uns anys més tard i l’Arnau Mir de Tost  va fundar Sant Martí de Tost, consagrada per Eribau d’Urgell, i que es convertiría en parròquia de tota la vall de Tost.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

La Sisca i la Serra. Codinet

El prevere Sentfred va comprar l’any 815 part de la vil·la de Codinet, el prevere actuava com abat d’una comunitat que vivia a Codinet, a la abadia de Sant Climent. Durant els anys es produïren donacions diverses que s’afegiren als bens de la abadia, moltes de les donacions èren terres properes a Sant Climent, posteriorment es creà un nucli de cases que van formar la vil·la de Codinet a la qual s’hi afegiren alguns masos dispersos conformant així un territori propi.

Aquesta petita vil·la limitava a l’oest amb el riu segre al nord amb la serra dita la “Serreta” a l’est amb la serra de Tost i la Roca Alba d’Ansereu, i al sud amb el serrat del Grasset, un territori petit però en el que s’hi conreava sègol, hi havien vinyes i horts, molins i camps de secà.

Així feta la introducció avui he sortit a la recerca de dos d’aquests masos que formàven part de la vil·la de Codinet, dos masos dels que es té constància com a mínim des de l’any 898, es tracta de la “Sisca” i la “Serra” pel que he pogut observar la Sisca, força gran era un mas amb orientació sudoest, i situat al cap d’amunt d’una pendent que van transformar en camps de conreu amb el conegut sistema de les terrasses de conreu per salvar el desnivell i aprofitar al màxim el terreny.

La dimensió era de 4 per 12 ó 15 metres i tenia dues plantes amb el sostre en una única pendent i amb teula, el pis de dalt tenia cambres o habitacions, a baix m’ha semblat veure un forn de calç, imagino que el vàren utilitzar algún cop per fer-s’hi calç per a ús propi.

Seguint l’antiga via que recorria el vilar he arribat a la Serra, mès petita però amb unes extensions de camp força similars a la de la Sisca, i amb marges delimitan les terrasses, amb la teulada a una aigua, i la mateixa orientació sudoest, aquest mas possiblement va ser restaurat minimament per a un ús de guarda de bestiar o semblant abans de ser abandonat fa menys temps que la Sisca.

Entre els dos masos la comunicació era habitual i es feia seguint una via o estrada, aquesta via venia del Pla de Sant Tirs i creuava el territori de Codinet per anar possiblement fins a Ansereu o Tost, una via que en alguns trams encara resta empedrada i de la qual en podem veure els marges i els murs de contenció.

Etimologia: Ens centrarem en Codinet, antic monestir ja desaparegut. Del mot Codinet hi trobem diverses formes provinents del llatí, cotineti, cutenetus, codened, o cudeneco, dels significats trobats el que més es podria apropar al real, creiem que pot ser cotineti, “..al que està contingut”, com que el nom del monestir era Sant Pere de Codinet, probablement el que es venia a dir era el monestir en el que s’hi guardà Sant Pere.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Google ©

Vies de comunicació III

De Coll de Bancs a la Seu.

En algún anterior post ja he parlat d’aquesta via de comunicació, avui ens hem acostat per aprofundir una mica més i recòrrer part d’ella.

En llibres i arxius d’història medieval es parla de grans construccions com hostals de viatgers, castells, esglèsies, etc, i en molt pocs casos de les vies i camins locals que comunicàven viles  i ciutats, èren importants també per que afavoríen el comerç, moltes d’elles van ser creades en època romana, però possiblement sobre antigues rutes usades ja desde la prehistòria que seguia el bestiar, o camins que seguien carenes o monuments megalítics.

Per això al parlar d’una via parlem d’una part de la història que diu molt d’un territori, parlem de les gents que les travessàven i parlem de les seves històries, moltes vil·les es construien prop de camins per aprofitar el pas de la gent.

L’alt Urgell es un territori que queda travessat per vàries vies de l’època romana, moltes altres es van fer desprès per comunicar els nous pobles que sorgiren a la fi del món romà, moltes d’aquestes vies o estrades, queden nomès en orientació i son algunes de les carreteres que travessen la comarca, d’altres han desaparegut i d’altres estan amagades o ocultes pel bosc i la vegetació, algunes han quedat malmeses parcialment al eixamplar camps de conreu o camins forestals, concretament la via que venía de Coll de Bancs i anava cap a la Seu. Aquesta estrada en un dels seus punts queda trencada en ser atravessada per una pista forestal, i uns metres més amunt desapareix en obrir-se uns camps de conreu,ara mig abandonats i de pastura per tornar a aparèixer uns metres més amunt fins arribar a la carretera, allà desapareix completament.

Avui he pogut trepitjar part d’aquesta via, he seguit el que els pobladors d’aquestes terres seguien, i sentir el que devien sentir ells, la via sorprèn per la seva construcció, molt neta i pulida i molt uniforme, en alguns punts s’estreta, imagino que per salvar una mica l’orografia del terreny, i sorprèn els rocs de grans dimensions usats per la construcció, en alguns casos de 2 metres per 1 metre, molt pesats per traginar i col·locar i que alhora em fan pensar en com es devia construir aquest tipus de vies. Per cert que una altra cosa que he pogut comprobar es que estava empedrada, tot i que en alguns punts desapareix l’empedrat.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©