Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Monthly Archives: Març 2011

Mare de Dèu de les Peces

Tot i que la coneixem amb el nom de Mare de Dèu de les Peces, l’esglèsia de les Peces d’estil romànic, ja es nomenada l’any 942, com a Santa Maria, a l’indret de Illas Petias any 988, i molt a prop de Maurelianos any 982. Indret que molt possiblement fou un petit vilar en el lloc on trobem l’esglèsia.

Es troba envoltada de camps de conreus en ús i cortals abandonats, una mica més avall camps de secà abandonats amb les seves barraques. De fet era una zona molt activa en l’època medieval, i això ho feia la proximitat a la Seu d’Urgell i la suau orografia que permetía treballar uns camps força extensos.

Suposem que les restes que envolten l’esglèsia de Santa Maria son restes reaprofitades del que va ser la primera construcció, i que finalment li donà el nom a l’esglèsia, tot i que de l’esglèsia antiga hi queda ben poc, la nau fou ampliada cap al sud en un moment posterior a la construcció románica, de manera que el portal i l’absis queden descentrats a la façana occidental.

La coberta està formada per una estructura de fusta que substitueix la volta de canó original.

El campanar de torre es troba adossat al mur nord. És d’un sol pis, de planta quadrada amb les parets lleugerament atalussades i amb coberta d’un sol vessant. Sembla que fou refet després d’haver-se enfonsat parcialment. Les finestres del campanar, bastant alterades, es distribueixen per tres de les seves quatre cares, i están enmarcades per Iesenes verticals, un motiu decoratiu propi del romànic llombard.

Es diu que durant un temps va haver de ser compartida pels habitants de Torres i els d’Alàs i que tenint en compte l’enemistat d’aquests dos pobles es van habilitar dues entrades diferents per que no ho haguèsin de fer per la mateixa porta.

Etimologia: En quant al origen toponímic, sabem que el mot llatí petias significa resta, o restes, normalment aquest mot va associat a les restes marines, així que no sabem si la esglèsia va ser construida aprofitant les restes de la anterior, o amb les restes de la vil•la que hi existí. Tot es possible, fins i tot que hi hagi algún lligam amb la construcció de vaixells o la navegació.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Sant Joan de l’Erm vell.

De les moltes vies que creuàven la nostra comarca hi havia una que des de Castellciutat anava cap a Castellbò, passant desprès per Les Eres, Sant Andreu, Santa Creu i SantJoan de l’Erm,per anar desprès cap al Pallars. Era la via principal que creuava la vall de Castellbò, desprès trobem d’altres secundàries que unien tots els pobles, una d’aquestes s’anava a trobar a Sant Joan de l’Erm havent passat abans per Canturri, Pallerols i Avellanet.

Tot i l’incendi provocat que el va destruir el 1936, l’antiga hostatgeria de Sant Joan de l’Erm encara mostra part de la seva grandiositat, nomenat ja el 944, expliquen que el 1208 el vescomte Arnau de Castellbò hi va portar el Sant Greal, que abans es guardava a Besiers. L’església es va reedificar al segle XVII i tenia una gran casa i hostals a l’entorn que formaven com un carrer pel mig del qual passava l’esmentat camí ral antic. En tenien cura un sacerdot i donats, i els darrers temps, una família.

No sabem del cert a quin domin eclesiàstic pertanyia, però per la proximitat podria ser Sant Serni de Tavèrnoles, potser va formar part d’una de les tantes comunitats monàstiques que van passar a formar part de Sant Serni el 914.

Etimologia: Tot i que un Erm es una terra sense cultivar un camp abandonat o un lloc semidesert i àrid amb vegetació esclarissada, el significat en aquest cas pot ser poétic o simbòlic. Així un erm es pot referir a un lloc solitari i desolat. A l’edat mitjana també es referia a un lloc llunyà i aïllat on es retiràven ermitans o ascetes per fer vida meditativa religiosa, allunyats de les temptacions mundanes.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Conorbau. Estació i Cort.

Els llocs de residència o estada de les autoritats en època medieval, els indrets on es duia a terme l’organització dels dominis o els centres de pagament del impostos, estàven ben repartits i situats dins de la nostra comarca, o millor dit dins del comtat d’urgell, aquesta organització ens demostra que existia una bona estructura administrativa.

Aquests llocs de pagament i control es situàven sobretot i per motius prou lògics, prop de les principals vies de comunicació medieval, molts d’aquest llocs encara conserven el topònim originari, el que fa més fàcil la seva ubicació, fixem-nos doncs en noms com palou, palol, palau, estació, o fins i tot clusa.

Probablement aquests llocs ja existíen abans de l’època carolíngia, la seva situació doncs ens ajuda a entendre una mica com estava dividit el comtat i quines èren les demarcacions que el dividíen.

En alguns casos els comtes els feien servir de residència temporal tot i que la resta de l’any quedés ocupat pels cobradors dels impostos.

Avui he sortit a cercar un d’aquests llocs, concretament el de Conorbau, que tot i la seva llunyanía, un cop allà entenem el perquè de la seva situació, molt proper a dues vil·les i a un coll pel queal passava una via que enllaçaba la vall de Cabó amb la de Noves. Durant l’aproximació he pogut observar a més, uns camps de conreu antics, ja emboscats, però que encara conserven els marges fets de perda seca. Pel que trobem documentat sabem que prop de Conorbau s’hi plantàven cirerers i vinyes, i hi havien camps destinats a les pastures de bestiar oví, i als cereals.

En un primer moment sembla una construcció petita però a mida que ens apropem, veiem quin era el tamany real de Conorbau, per sort tot i desprès de ser abandonada del seu ús habitual, generacions de pastors l’han utilitzat com aixopluc i per tancar-hi bestiar temps enrere, els signes evidents de refomes a petita escala ho deixen palés, així trobem una construcció que tot i no tenir sostre encara conserva força bé la seva estructura, hi ha parets que fan més de 4 metres d’alçada, el que ens fa adonar de la grandiositat i la importància que tingué temps enrere. La construcció s’estructura a partir d’un edifici principal i força gran amb gran alçada, i que el sostenía una columna central, a partir d’aquí hi ha tres estances més que van d’esquerra a dreta, las plantes que queden a peu de carrer, totes tres construccions disposen unes petites finestres en forma de sagetera, per les restes que trobem al terra el sostre del que va ser la darrera edificació en ús s’aguantaba sobre grans vigues de fusta, en l’edifici principal a més he trobat el que molt problabement es tracti d’un forn, potser un forn d’ús domèstic per fer-hi pa, o de calç.

Tota la part devantera de la construcció està tancada amb un mur que actualment en alguns punts arriba als 2 metres, el que no sé es si aquest mur era més elevat de manera que feia de construcció fortificada, o era un petit mur de separació i delimitació. El voltant de la casa està plé de camps antics de conreu dels quals encara resten els marges en pedra seca.

Per desgràcia no s’observa cap element arquitectònic de suficient importància com per declarar el conjunt BCIL.
Cal afegir que el lloc podria correspondre al lloc de Cutenabarcii en el que s’ubicaria un petit vilar i una esglèsia ja documentats en l’any 819.

Etimologia: Sembla ser que Conorbau, o anteriorment Cutenabarcii, podría tenir un origen germànic i ser una transformació oral del que fou Corte Norowards i que es relaciona amb un lloc de poder.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Castell d’agudes (Kastro Agudas), i les creus de terme.

En un anterior post us parlaba sobre la distribució dels castells al Cadí, sembla ser doncs que era un lloc important de pas que es devia protegir bé aprofitant els turons més alts per establir-los, o bé per construir torres de vigilància, potser per protegir també un dels secrets que amaga aquesta serra com son les mines d’or i plata del Cadí o el jaciment del Golerò .

No sabem si per les mines o per ser llocs estratègics que calía defensar, el fet es que en documents antics ja es parla de la existència d’aquests castells, bé feta la introducció, de Kastro Agudes no en tenim moltes dades per no dir cap, el document més antic que es coneix i que parla del castell es del 955, el mateix on es parla del castell que ja us vaig mostrar anteriorment el Castro Lacobi. Per tant no us puc explicar gaire cosa d’ell, si que sabem que era una zona boscos, arbres fruiters i camps de cereals. De fet en els boscos propers trobem amuntegaments de pedres que bé corresponen als marges dels camps o a una antiga via que creuava el bosc en direcció al castell. No es casual tampoc que es trobés situat prop d’un limit de terme ja sigui municipal, o eclesiàstic, i això ho mostra un nombròs grup de creus de terme que trobem al voltant de la zona. Que per cert sobre creus de terme i gravats aquí teniu el bloc de l’amic Casamajor, un expert en el tema.

En una primera exploració només hem pogut observar les restes del que podría ser una torre o part del castell en qüestió, així que pendents de tornar-hi us deixo un parell d’imatges.

Etimologia: Agudes provè del llatí acutas, en masculí agut, i que fa referència a la geografia del lloc, una serra aguda, es una serra “esmolada”, a Catalunya entre d’altres però que s’acostaria més al mot toponímic es “Les Agudes” al Montseny, per tant molt possiblement aquest castell es trobaria enmig d’una esmolada i estreta serra.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©