Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Monthly Archives: Mai 2011

Castell de Tost

Tot i que amb pocs documents que indiquin la data aproximada de construcció, sabem que el prevere Sentfred l’any 815 va comprar la vila de Codinet, i que anys després comprà part de les terres de Tost, amb la seva torre i de Ansarece per damunt de Tost, anys més tard cap al 1100, el castell de Tost va ser heretat per Arnau i Pere Ramón de Pallars Jussà i cap al 11es va fer donació  al Bisbe Bernat i als canonges de la Seu, per 400 morabatins d’or. Encara que hi ha documents que parlen de la vila de Tost dels anys 819 i 982 cap fa menció al castell, per tant no podem assegurar una construcció anterior o una importància remarcable com a castell feudal. El que si sabem es que l’any 815 hi ha documents que parlen de Castellar de Tost i el seu castell.

Del castell de Tost imaginem que es tractava d’un petit castell que estava sota el control del castell de Castellar Castro Tauste, que per ser en punt més elevat i estratègic dominava l’entrada a la vall de Tost, tant per l’est com per l’oest, sabem que per l’est s’hi accedia per l’antic camí medieval que venia de Tuixèn i que es dividia per anar cap a Tost i Castellar prop del torrent dels Forcats, aquest encreuament era controlat per una altra torre anomenada Torre dels Moros, herència de la conquesta musulmana a Catalunya.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Napinarios

Així s’anomenava aleshores, amb la adaptació al català modern, canvià a Nabiners, nomenat ja l’any 929, i situat a la serra també anomenada en un document del 959 Serra de Nabinarios al sud de la Seu d’Urgell. La seva església però apareix anomenada ja al 839.

Vilar dedicat al conreu del Nabiu, i amb plantacions de vinya i horts, i també possiblement camps de cereals una mica més amunt. Fou domini dels vescomtes d’Urgell, i prop del poble, situat en un turò hi hagué el castell de Nabiners, ara ja desaparegut. Sobre l’antic poble s’aixecà l’actual Nabiners, que va ser abandonat a mitjans del segle passat, del poble només queden restes de algunes cases, part de l’escola i l’església, a mitjans ddel segle XIX era municipi independent, després va passar a pertànyer al municipi d’Arfa.

Etimologia: Napinarios, o nabinarios, prové del llatí i te realció amb el Nabiu, planta de fruits vermellosos que creix en les zones obagues del Pirineu a partir dels 1300m, per tant el topònim Nabiners fa referència al cultiu d’aquesta planta, tal i com s’esmenta en alguns documents.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Santa Llúcia d’Arcavell

Dins de la recerca de patrimoni, no volíem deixar de banda, tot i la escasa informació que en tenim, una capella que es troba molt apartada i en un estat de ruina total, la capella en qüestió es Santa Llúcia d’Arcavell, que com podeu imaginar es troba prop del poble homònim, declarada BCIL i encara amb l’absis sencer i algun fresc del romànic en part visible, i com a detall curiós, una petita finestra en forma de creu, es possible, per els pilars a l’exterior de la capella, que tingué un porxo o cobert.

Així que avui i aprofitant el bon temps hem sortit a cercar la capella en companyia de la Laia, el Joan i el Víctor, tot i ser una capella allunyada i amagada s’hi arriba seguint un camí medieval que recòrre antics vinyers i que a part de conservar-hi el marge, encara en molts trams conserva part de l’empedrat.  De la mà de Laia hem pogut conèixer una mica més la història de Santa Llúcia i la seva relació amb Arcavell, així com d’altres curiositats sobre al patrimoni de la comarca, coneixements que amplien la nostra visió del territori i sempre son enriquidors.

Probablement de finals del 900, principis del 1000 com Sant Miquel de Ponts, d’origen romànic, consta d’una nau amb la volta esfondrada i absis semicircular, orientada sud-est nord-oest, probablement sota el domini dels Monestir de Tavèrnoles, tot i que la veïna Santa Pelaia d’Arcavell, avui desapareguda, no ho estava, com tampoc la propera dedicada a Sant Miquel de Ponts que es trobàven sota el domini de la Seu d’Urgell.

Procedeix d’aquesta capella un retaule gòtic, dedicat a santa Llúcia, que fou pintat pel Mestre d’Estamariu i que es conserva al Museo del Prado, sobre dues taules de fusta es conserva en un estat inmillorable gràcies a les restauracions fetes, i tot i que resta guardat actualment fora d’exposició, aquesta peça destaca sobretot per el traçat dels dibuixos i l’escenari en el que son pintats, i que reflecteixen escenes de la vida d’aquesta Santa.

El Mestre d’Estamariu va pintar també el retaule de Sant Vicenç d’Estamariu, i el de Santa Maria de Vilamur, es honorable que aquestes obres fetes per un pintor local de la comarca tinguin aquest reconeixement.

Us deixo la imatge del retaule i un fragment de la llegenda de Santa Llúcia.

1. La peregrinación que Santa Lucía hizo hasta la tumba de Santa Águeda con su madre, Eutiquia, para pedir la curación de ésta: “Conocedora de la fama que en toda Sicilia tenía Santa Águeda hizo una peregrinación al sepulcro de esta santa,acompañada de su madre Eutiquia, que desde hacia cuatro años padecía hemorragias”.

2. Aparición de Santa Águeda y curación de su madre: “De pronto Lucía se quedó dormida y soñó que veía a Águeda, de pie, rodeada de ángeles, adornada de ricas joyas (…) le decía <Quiero que sepas, que por el mérito de tu fe, tu madre ya está curada>.

3. Santa Lucía repartiendo su dote entre los pobres y la posterior acusación de su prometido ante el cónsul Pascasio: “Una vez que ambas regresaron a su casa, comenzaron a vender cada día una parte del patrimonio y a entregar secretamente a los pobres el dinero que en cada venta obtenían (…) El joven se presentó ante el cónsul Pascasio y denunció a Lucía, acusándola de que era cristiana y estaba conculcando las leyes de los emperadores”.

4. Incapacidad de mil hombres y mil pares de bueyes para mover a Santa Lucía y llevarla a un prostíbulo: “Trataron los rufianes de llevarse a Lucía, pero no lo consiguieron. El espíritu Santo fijó al suelo los pies de la doncella de tal modo que cuanto empeño pusieron en moverla del sitio resultó vano. En vista de ello ordenó Pascasio que la ataran con cuerdas y que tiraran de ella hasta mil hombres al mismo tiempo; mas tampoco éstos lograron desplazarla del lugar que ocupaba. Tras este fracaso fueron sustituidos por mil parejas de bueyes (…), pero ésta permaneció donde estaba”.

5. Santa Lucía en la hoguera y apuñalada en la garganta: “Prendieron fuego a la enorme hoguera para que la joven pereciera abrasada (…) atravesaron con una espada la garganta de Lucía (…)”.

6. Última Comunión y entierro de la santa: “(…) Acudieron unos sacerdotes que le dieron en comunión el cuerpo de Cristo y, en cuanto hubo comulgado, entregó su espíritu a Dios”


Museu del Prado ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

El Cadí medieval

En moltes de les sortides i recerques de patrimoni, he observat com tot i l’emboscament de les muntanyes i determinades zones obagues, encara s’aprecien restes del que van ser els marges de camps de conreu usats segles enrera, no es d’estranyar doncs es ben sabut que abans la majoria de la població es dedicava a la pagesía i al camp. El que si que sobta es veure aquests marges i aquests camps antics ja abandonats en el que ara coneixem com a Parc Natural del Cadí Moixeró, estem acostumats a veure aquest parc natural com una gran extensió boscosa que culmina amb cims que a l’hivern resten nevats, doncs bé, aquesta zona que ara veiem emboscada no fa molts anys era plena de zones de pastura i conreus, el que ara son boscos, Estana, Ansovell, Lletó…abans èren terres de conreu, el bosc començava molt més amunt del que ens pensem, una prova d’això es la falta d’arbres mil·lenaris en tota l’àrea del parc, de fet hi ha poquíssims, però només cal demanar a la gent dels pobles i ens explicaran que els seus avis ja coneixien aquest cadí de camps i terres per conrear.

Una de les mostres clares; a part indubtablement de l’edat del bosc, hem de tenir en compte que estem parlant de l’edat medieval, anys 800-900, fins al 1400 aproximadament i que els pins que poblen els boscos del Cadí no sont molt vells, 200 anys tirant llarg; es el camí que seguien els ramats des de la Catalunya central fins a les pastures d’alta muntanya, una ruta transhumant de llarg recorregut i de la que encara se’n coneix el recorregut, es el conegut Camí Ramader. Aquest camí comunica importants zones de pastura on recentment s’han trobat restes d’activitat humana, i que la memòria oral ha anat passant generació rere generació i de la que hem pogut saber que els prats i les zones de pastura quedaban sota aquesta camí, mentre que el bosc quedava per sobre d’ell, tot i que en alguns punts arribava a prop dels 2000 metres en molts es mantenia al voltant dels 1600 metres d’alçada.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Kastanies

Actualment Castanyes, i esmentat ja al 988, a mig camí entre Estamariu (Estamarice), i Llirt (Lizirt) al nord de la Seu d’Urgell i a 110o metres d’alçada. Tot i que ara no hi més que les restes d’una borda abans hi hagué la vila de Kastanies, i que com el seu nom s’indica una de les activitats agrícoles era la explotació del castanyer (castanea sativa), procendent d’Europa del qual a més del fruit, també s’aprofita la fusta.

Per tant tenim una evidència de com la toponímia reflecteix la transformació del paisatge per l’home. Tot i això no hi massa dades d’aquest petit indret, si que sabem que hi havia un cami ral, en molts trams encara amb els murs de marge, i que sortint d’Estamariu creuava el coll de Jou i menava cap a Sant Julià de Lòria, i del qual a la alçada d’Estamariu sortia una via local que unia Llirt i Calvinyà. Queda clar que amb el temps es va anar perdent l’origen de la explotació i les generacions posteriors a la recerca d’una major revalorització econòmica del producte, i una pèrdua del valor i la explotació de la fusta del castany, van passar a treballar la terra per fer farratge o cereal, per l’estat de conservació l’abandonament es relativament recent, com a mínim del mas més gran, i no es d’estranyar doncs en el lloc només s’hi escoltava els ocells cantan, amb una espectacaular vista de fons de la serra del Cadí.Probablement sota el domini del bisbat d’Urgell, tot i que sense cap esglèsia, almenys res que ens doni cap indici, molt possiblement es desplaçàven a Llirt o Estamariu.

Ben mirat la zona compresa entre Llirt i Estamariu, i fins arribar al Segre bé mereix un estudi del paisatge i la seva transformació per el nombrós número de marges, terrasses, construccions en pedra seca i camins rals que el creuen.

Etimologia: En aquest cas ens trobem en un topònim de creació per activitat agrícola, en molts llocs de la comarca hi ha indrets on els topònims son creats a partir d’una activitat concreta, en aquest cas l’explotació del castanyer deixa clar l’origen del lloc. El mot es d’origen llatí, castanea, que es el nom del fruit, en aquest cas castaneas que després derivà en kastanias, i més recentment al català castanyes.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©