Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Monthly Archives: Juny 2011

Morters

Aquest vilar apareix documentat ja a l’any 912, actualment despoblat, a l’acta de consagració de les esglésies d’Urgell, i que hi tenien dedicada a Sant Llorenç.

En època medieval molt probablement hi hagué vinyes properes tot i que en el mateix poble de Morters, hi hagué cereal, com bla o ordi, més avall se seguien extenen els camps de conreu de cereal i a tocar del riu hi hagué  fenars, que més tard un mas proper adoptà el nom per la proximitat a aquests camps i que va sobreviure fins l’actualitat com a Feners.

Per Morters hi creuava la via que menava cap a Estelareny i Farrera dels Llops, molt probablement i degut a la seva proximitat es trobava sota el domini del Monestir de Tavèrnoles.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

Anuncis

Pedra seca

Anomenem pedra seca al sistema de construcció en el que s’utilitza bàsicament la pedra sense cap mena d’unió, si no que únicament s’aguanta per la seva solidesa constructiva, tot i que trobem casos en els que hi veurem fang entre les pedres, no es el més habitual en aquest tipus de construcció.

Aquestes construccións es van començar a autilitzar a l’Orient Mitjà, i  a Europa els primers agricultors feien les seves construccions en pedra seca, hi ha una tendència a la construcció en pedra seca en llocs força secs, i fins i tot àrids, estudis demostren que en llocs humits i boscosos es construia amb fusta.

A l’estat Espanyol els llocs on podem trobar més construccions d’aquests tipus es a Catalunya, nord del País valencià i les Balears, a la nostra comarca en trobem a molts llocs, tot ique n’es difícil datar-les amb exactitud, a molts llocs es construiren a finals del segle XVII.

Moltes d’elles les podem trobar en vinyes o en llocs que ho havien estat, per tant podem tenir una datació aproximada en aquests casos. A la nostra comarca imaginem que no deguè ser molt abans, tot i que no son construccions històriques i molt antigues, avui n’he volgut fer-hi menció per la complexitat de la seva construcció i la seva solidesa, ja que avui en dia encara hi ha moltes que resten senceres.

Molt probablement es construiren a sobre d’unes altres o es referen d’altres de més velles i antigues, ja que en l’edat mitja ja es construa mitjançant aquesta tècnica, però no podem datar-les donada la poca informació que hi ha d’aquestes petites construccions.

Davidmsfoto

Davidmsfoto ©

Vingolas

Actualment despoblat, encara manté algun mas mig dret, a mig camí entre la vall de Tost i la Seu, aquest petit llogarret ja surt documentat al 988, prop del collo ipso ladirto i de olla fracta. A part d’aquest petita menció no en tenim cap documentació més, sabem que amb el pas del temps, les terres es dedicaren al conreu, i que molt probablement també al bestiar oví.

Probablement es trobava sota el domini senyorial de Quindiverga, que a més compartia amb Nabiners, i que tenien més terres al Pallars.

Etimologia: Vingolas apareix en molts llocs de l’Alt Urgell i Cerdanya, aquests topònims d’origen llatí que ja venen d’antic fan referència a les explotacions que juntament amb el cereal dominàven el comtat d’Urgell, la vinya. De Vingolas es degué passar a Vingiolas, i posteriorment a Vigniolas, fins que amb la modernització del català la grafia -gn- passà a –ny-, igual que ho feu en alguns mots la –mn-.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Semitas

Aquesta vila apareix nomenada ja al 914, a l’acta de consagració de les esglésies d’Urgell, amb la seva església dedicada a Sant Vicenç, i amb retaule gòtic de Sant Feliu que actualment es troba al museu diocesà d’Urgell.

Sota el domini del Monestir de Tavèrnoles i molt proper al límit del comtat d’Urgell, i molt propera al desparegut Monestir de Sant Vicenç de Torrents, a part de creuar-hi una via que unia els pobles de la vall de Castellbò, la creuava una altra que possiblement anava cap a la vall Farrera, i que sortía de Castellciutat.

Aleshores hi havia la devesa del vescomte, on hi pasturàven, porcs, bestiar boví, i oví; a part també conreàren el cereal.

Actualment es troba despoblat i en estat de ruïna amb una possible desaparició en futur no gaire llunyà.

Etimologia: Es difícil precisar quin es l’origen del nom deguda la escasa informació que en tenim però Semitas, ve a dir “el camí de..“, o “el camí cap a…“, com que hi passava una via que anava cap a la vall del ferro possiblement hi tingui alguna relació.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©