Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Monthly Archives: Juliol 2011

Pont de Ferriol

Una de les poques estructures que queden encara dempeus herència del comtat d’Urgell, a part de les edificacions habitables i defensives, son el ponts, signe inequìvoc de la necessitat de moure’s per un territori abrupte i muntanyós, i on les valls èren regades per rius i torrents.

Molts ponts han anat transformant-se al modernitzar-se les vies de comunicació o han desaparegut després d’aiguats i crescudes de rius, només s’han salvat a aquesta desaparició els que encara comuniquen pobles i veinats per antics camí de ferradura, un cas d’ells es el pont de Ferriol, desconeixem  si el seu nom original es aquest; creuat per un antic camí de ferradura del qual encara es coserven en bona part els marges.

En un indret idìllic prop de la serra del Cadí i atravessat per un riu que sempre porta aigua, i que regala una bona refrescada a qui gossi banyar-se en un dels seus tolls, avui ens hi hem acostat per segón cop i hem pogut constatar pels seus grans roures al llarg d’un part del camí que es més que vell.

Durant el camí hem pogut apreciar fins i tot alguna canalització per aprofitament d’aigua dels torrents que creuàven el camí.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Anuncis

El colomer del Sall

En època medieval els coloms eren molt apreciats per al consum, en especial els coloms silvestres, tal com ho havien estat en el món grecoromà. La cria i la cacera de coloms va ser important per a la vida de les poblacions de l’edat mitjana i n’han quedat testimonis a la toponímia, la documentació i diverses restes arquitectòniques.

Els coloms es podien criar en els punts enlairats de les cases urbanes, de vegades al cim de torres de defensa. En el món rural va ser molt corrent construir edificacions, sovint aïllades, els colomers o colomars on es reproduïen els coloms silvestres o roquers, o bé els tudons. Per això, en algunes comarques, se’ls anomenava tudoners. Eren construccions en forma de torreta, amb els paraments interiors ocupats pels rengles de cavitats o encaixos on niaven els ocells. La cria dels tudons en els colomers rurals no portava gaire feina, ja que s’alimentaven gairebé tots sols.

A Catalunya es coneixen notícies de l’existència de colomers i sobre la cacera de coloms o tudons des del s. IX, una activitat que devia venir de temps anteriors.

Com els colomers, les palomeres han deixat la seva emprenta a la toponímia. La palomera era un artefacte que servia per capturar els coloms silvestres aprofitant les seves petites migracions.

La cria i reproducció de coloms o tudons era, certament, una riquesa notable en els segles medievals.

A Catalunya posseïen colomers els senyors feudals i els monestirs en els seus dominis, però també en gran nombre els simples pagesos. En alguns països de més al nord (com a França), la construcció i possessió de colomers fou un privilegi feudal, propi dels homes lliures, però sembla que aquest dret senyorial no existia en la societat medieval catalana.

A l’Alt urgell poques construccions d’aquest tipus en resten ja, una d’elles es el colomer del Sall, en un estat força bo, de planta cuadrada, amb una entrada a ponent i en el qual es poden veure perfectament els habitacles on es feia criar als coloms. Probablement es deguè usar fins no fa gaire, o es restaurà fa uns anys doncs la seva conservació es realment bona.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Casa Vima

Avui farem un salt en el temps i de l’època medieval i el comtat d’Urgell, anirem fins a mitjans del segle XVI a Toloriu.

Concretament anirem a la casa de Vima, una antiga casa de camp a tocar del vell camí del Querforadat a Martinet, conta la història que  hi ha un tresor amagat en algun lloc proper a la casa, un tresor de Moctezuma que es va portar des de Mèxic.

oan de Grau, baró de Toloriu, va participar en la conquesta de Mèxic com a capità de les forces de Ferran el Catòlic, sota el comandament d’Hernán Cortés. Conforme al que era freqüent entre els conquistadors de l’època, Joan es va casar o va conviure amb Xipaguazin Moctezuma, filla de l’emperador que en cristianitzar-se va prendre el nom de Maria. Hi ha dubtes sobre la naturalesa de la seva relació, doncs segons consta oficialment Maria va morir soltera a Toloriu el 10 de gener de 1537. Xipaguazin i Joan van tenir un fill: Joan Pere de Grau-Moctezuma, baró de Toloriu, batejat el 17 de maig de 1536 a la parròquia de Sant Jaume de Toloriu. Joan Pere va reclamar els títols, terres i béns del seu avi, però la contrapartida exigida va ser sempre la renúncia als seus drets de la corona de Mèxic, pel qual va romandre al castell de Toloriu amb els seus partidaris i algun indi que va acompanyar a la seva mare en la nova vida a Catalunya. Joan Pere es va casar amb Clara d’Albors, natural de Sant Pere de Lles davant del Notari Real de la Seu d’Urgell, Bartolomé Aragall, el 26 de gener de 1563. El fill d’aquests, Antoni Joan Jaume de Grau-Moctezuma, baró de Toloriu (batejat en la parròquia de Sant Jaume de Toloriu el 21 de setembre de 1570) es va casar amb una cosina seva Maria de Grau, amb la qual va tenir tres fills. Un d’aquests, Jaume, es va unir amb els Grau d’Aragó, coneguts com Gállego-Grau.

Així doncs de tant enrebesada història de la qual només en queda les restes de la casa, crec que es totalment lícit incloure-la dins d’aquest recull de patrimoni.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Castell de Cava

Tot que primer formà part del comtat de Cerdanya, desprès passà a formar part  del comtat d’Urgell, el castell de Cava apareix documentat ja cap al 981, tot i que abans ja es parla d’una possible fortificació defensiva dels veïnats de Cava Jussà i Cava Sobirà, al lloc dit la Cadira del Senyor; fou cremat i llavors la població es traslladà a l’indret actual. Del castell només resten part dels paraments. Situat dins el comtat de Cerdanya i després al d’Urgell, es torna a trobar documentat el castell el 1277 en el testament de Galceran III de Pinós. Sembla que la senyoria d’aquest castell anava lligada a la del castell de Sant Cristòfol, a la mateixa vall de Cava. A la primeria del segle XVII el lloc de Cava era de Josep Brera i el 1787, en el cens de Floridablanca, consta que era de jurisdicció reial.

Tot i que amb poca documentació possiblement es dedicaren al conreu de fenc i cereals amb alguna petita explotació vinícola. Es destacable el triangle Cava, Ansovell, Sant Cristòfol, units per una via medieval  de la qual encara es conserva un original pont que resta amagat en el bosc i al que el succeeix un salt d’aigua d’uns 8 metres.

Etimologia: Probablement prové del llatí cava que significa (roca) buida, cova.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©