Així apareix al primer document d’en Cebrià Baraut d’ El Monestir de Sant Andreu de Tresponts (segles IX-XVI) el que va ser l’antic poble d’Aguilar a l’extrem sud de l’Alt Urgell, en data 856. El poble però no crida l’atenció pel seu reduït tamany, el que si ho fan son la seva esglèsia romànica dedicada a Sant Serni i el seu castell, el castell d’Aguilar conegut posteriorment com al torre dels moros, imaginem per que és el poc que queda dempeus visible a distància.
S’observen distintes reconstruccions del castell i dels edificis del voltant. però tot i així s’intueix encara el que devia ser un únic carrer que separava el poble en dos, escampades per les restes hem trobat les restes d’una premsa i les del que semblaria una pila, aquesta molt propera a l’esglèsia, es conserva encara un dipòsit d’aigua més recent i alguna estança del castell.
Els darrers habitants sembla que el van abandonar pels volts dels anys 60 del segle passat.
El castell està documentat l’any 1043 i propietat d’Isarn de Guitart qui llegà le castell als seus germans i els ordenà que un cop morts, el donèsin a la canònica de Santa Maria d’Organyà.
A mitjan del segle XVII se sap que pertanyia però a la baronessa d’Aguilar de Bassella Maria de Biure i de Cardona casada amb un militar que va lluitar en la guerra dels Segadors, Josep de Margarit i de Biure, amb els anys la baronia passà als descendents i posteriorment per enllaç matrimonial a part de la família que aleshores residia a França.
Una història si més no curiosa tot i els salts temporals, com sempre després de recòrrer les restes m’he assegut i deixant-me portar per la màgia del lloc he imaginat com devia viure aquesta gent a peus d’aquest dos imponents monuments.
Urgèlia. 