Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Category Archives: General

Aquilare

Així apareix al primer document d’en Cebrià Baraut d’ El Monestir de Sant Andreu de Tresponts (segles IX-XVI) el que va ser l’antic poble d’Aguilar a l’extrem sud de l’Alt Urgell, en data 856. El poble però no crida l’atenció pel seu reduït tamany, el que si ho fan son la seva esglèsia romànica dedicada a Sant Serni i el seu castell, el castell d’Aguilar conegut posteriorment com al torre dels moros, imaginem per que és el poc que queda dempeus visible a distància.

S’observen distintes reconstruccions del castell i dels edificis del voltant. però tot i així s’intueix encara el que devia ser un únic carrer que separava el poble en dos, escampades per les restes hem trobat les restes d’una premsa i les del que semblaria una pila, aquesta molt propera a l’esglèsia, es conserva encara un dipòsit d’aigua més recent i alguna estança del castell.

Els darrers habitants sembla que el van abandonar pels volts dels anys 60 del segle passat.

El castell està documentat l’any 1043 i propietat d’Isarn de Guitart qui llegà le castell als seus germans i els ordenà que un cop morts, el donèsin a la canònica de Santa Maria d’Organyà.

A mitjan del segle XVII se sap que pertanyia però a la baronessa d’Aguilar de Bassella Maria de Biure i de Cardona casada amb un militar que va lluitar en la guerra dels Segadors, Josep de Margarit i de Biure, amb els anys la baronia passà als descendents i posteriorment per enllaç matrimonial a part de la família que aleshores residia a França.

Una història si més no curiosa tot i els salts temporals, com sempre després de recòrrer les restes m’he assegut i deixant-me portar per la màgia del lloc he imaginat com devia viure aquesta gent a peus d’aquest dos imponents monuments.

 

DMS_0075

DMS_0077_2

 

 

 

 

Anuncis

Trinxeres i Pirineus

Algún cop ja hem parlat dels efectes de la guerra civil al Pirineu, presoners a peu i descalços fins als punts de construcció de les trinxeres ja fos estiu o hivern, sense menjar i en condicions infrahumanes, maltractaments, abusos i assassinats indiscriminats.

Tot això per construïr trinxeres en els punts més elevats del Pirineu per controlar tots els accessos fronterers ja fos muntanya o carretera. Ja sabem que no és la tónica habitual, ens agraden més les restes i la història medieval, però no podem oblidar els episodis més foscos de la nostra història, els més cruents i els més descabellats i sense sentit.

L’altre dia vam poder sortir a fer un tomb pel Parc Natural de l’Alt Pirineu per cercar rutes pels safaris que oferim i vam topar amb unes de tantes trinxeres que encara queden escampades de la guerra civil, fins i tot encara amb restes del filat espinós que envoltàven els turons on s’hi trobàven les trinxeres. Qualsevol mesura de protecció era poca i més quan la mà d’obra era gratuïta.

Aquest cop la ubicació de les trinxeres és troba dins dels límits del Parc Natural de l’Alt Pirineu i esperem poder gaudir d’aquestes restes i poder mostrar aquesta part de la història.

 

Trinxeres Esquema original

Sant Antoni de Pàdua. Colldarnat

Sant Antoni de Pàdua fou un frare franciscà, teòleg i predicador catòlic del segle XIII, venerat com a sant per l’Església Catòlica. És un dels sants més populars del santoral catòlic, a causa dels miracles que hom li atribueix, per això és fàcil trobar moltes esglèsies i capellas dedicades a ell.

És el cas de Colldarnat, aquest petit poble te una capella, ja enrunada, que possiblement acabà els seus dies fent de corral dedicada a Sant Antoni, el seu orígen no es romànic però en desconeixem l’època. Les parets tenen un gruix d’uns 70 o 75 centímetres. L’edificació rectangular és d’aproximadament 8 metres d’amplada per uns 11 metres de fons. Sostre de volta de canó i un ull de bou a la paret de l’entrada. La coberta és de teules. Damunt de la porta un senzill campanar d’espadanya, sense campana.

És una pena que edficacions petites i tan representatives com ho van ser per la gent dels voltants quedin en l’oblit i poc a poc es converteixin en un desmunt de rocs, però en aquest cas la llàstima és que pobles com Colldarnat que van construïr-se amb una austeritat impressionant aprofitan totes les formacions i rocoses com a base o paret fins i tot escletxes condicionades com a corrals, tot un exemple d’integració en el medi.

De Colldarnat no en tenim molta informació, però molt probablement ronda els anys 900-950 com la majoria del seu voltant, si sabme però que apareix nomenat el Coll d’Arnat com a lloc de pas, justament del camí que menava de Lavansa a la Seu d’Urgell a l’any 967, en els documents consultats apareix com a Arnati que en llatí vol dir xai, era doncs un pas de transport de xai per al mercat de la Seu?

Tot i així el que queda clar és que la gent de Colldarnat va optar per una “millor” vida a la capital i poc a poc van abandonar el poble per anar-hi només en determinats dies i per posteriorment deixar-hi d’anar per quedar totalment abandonat.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Mare de Dèu de Feners

Espero que no passi aquest any tan ràpid, disculpeu l’absència.

De les tantes capelles i ermites romàniques amb tendència a l’oblit i la desaparació, aquesta és la que poc pot pregar a la mare de Dèu que en el seu dia va advocar, aquesta petita capella presenta un estat de deteriorament greu tot i trobar-se enmig del camí ral que mena d’Argolell a Arduix, com sempre la natura recupera posicions i és implacable, la deixadesa humana i eclesiàstica també en tenen culpa.

Aquest edifici religiós data de finals del segle XII, imaginem era el punt de devoció dels dos pobles propers, no hem pogut trobar més informació que aquesta, tot i que en algun lloc del municipi l’any apareix un veinat o llogaret datat de l’any 951 amb el nom de “Feneris” casualitat o no tampoc hem pogut ubicar el llogaret tot i que la variació etimológica de feneris a Feners sembla mès que raonable, es troba Feners propera al lloc on hi hagué feneris?

Etimologia: Si que sabem que feneris ve del llatí i vol dir “de fenc” o relatiu al fenc, i si que ens trobem en una zona amb grans extensions de conreu on si que en èpoques anteriors s’hi cultivà fenc per alimentar al bestiar.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Castellot d’Ausàs

Dels tants castells desapareguts per la nostra comarca, el castellot d’Ausàs ocupava un lloc privilegiat en quant a la vigilància és refereix, de fet estava situat en un turó que no dona per més, i amb una vista que predomina la impressionant vall del riu de la Guàrdia. Aixi doncs ens trobem davant les restes d’una construcció militar de caire defensiu, per les restes ja escampades pel terra en deduim que era una construcció força austera i senzilla els rocs no presentan cap uniformitat ni estructura semblen més aviat un munt de rocs que podien haver estat apilats sense més.

Però tot i la seva aparent senzillesa en tenim coneixement de l’any 1030, tot ique fora probable que fos anterior ja que tenim constància de pas antic per la vall de l’any 840 per una via que venia de Sort, per tant lloc important de comunicació i comerç entre el pallars i l’alt urgell. Molt a prop a la Guàrdia hi trobem el castell de la Guàrdia, clarament més important i senyorial, el castell de la Guàrdia està documentat l’any 1078, en una donació del comte Ermengol IV d’Urgell al comte Ramon V de Pallars Jussà. L’any 1180 Ermengarda de Taús concedí la meitat d’aquest castell a la seva filla Arnaua de Caboet i al seu marit Bertran de Tarascó. Casada en segones núpcies amb el vescomte Arnau de Castellbò, Arnaua, darrer membre del llinatge dels Caboet, renuncià a favor d’aquest tots els seus béns, entre ells el castell de la Guàrdia i el seu terme, que passà a integrar-se així dins de l’entramat feudal del vescomtat de Castellbò. Dins d’aquest vescomtat, la Guàrdia i els pobles del seu terme, Anyús, Ausàs, Espaén i Trejuvell, amb altres llocs i masos, formaven la batllia de la Vall d’Aguilar, el batlle de la qual, que ho era de Castellbò, residia normalment a Noves. La batllia de la Vall d’Aguilar era integrada al quarter primer del vescomtat o quarter de Castellbò. Per la seva part, els llocs de Taús i els Castells són documentats el 1094 al testament de Guillem de Taús. El 1106 apareix, al costat de personatges vinculats al comtat d’Urgell, un Ramon Guillem de Taús que no se sap si és el mateix que testà el 1094 o bé un fill seu. Entre el 1131 i el 1157 es documenta Bernat de Taús i el 1169 Arnau de Taús. Sembla que aquest darrer seria el pare de la ja esmentada Ermengarda de Taús, que es casaria amb Arnau de Caboet. L’antic terme de Castellàs, junt amb Biscarbó també pertanyia al vescomtat de Castellbò a la sortida de l’Edat Mitjana, dins del quarter de Castellbò, i amb aquest revertí a la corona un cop extingida aquesta senyoria l’any 1548.

DMS_0969

 

DMS_0976

 

Castellot d'Ausàs

 

Castell d’Agudes. (Kastro agudas) III

Després de forces mesos, diumenge vam tornar a fer una exploració al Cadí a la recerca de noves restes que ens indiquèssin on podia haver estat ubicat l’antic castell d’Agudes d’època medieval i propietat del comte Borrell, i que aquest en feu donació a Santa Maria de la Seu d’Urgell d’un alou que tenia per compra al terme del castell de Sant Jaume, i en les adjacències del Kastro Agudas, al terme del comtat d’Urgell.

Et est ipse alaudes in comitatu predictum Urigellum, in termino de castro sancti Iacobi apostoli vel aiacencias de kastro vocato Agudas”

Com el castell de Sant Jaume, el d’Agudes es trobava sota els domins del comte d’rgell, fet que queda demostrat amb la donació d’aquest a la Seu d’Urgell, i tal com cita el mateix document s’hi plantàven arbres fruiters, hi havia terreny de pastures i boscos per explotació.

En el darrer post en Pere Cerqueda Buchaca ens orientava sobre una possible situació en base al escrit situat més avall i que sembla allunyar-nos un xic del punt de les restes.

Es a l’espill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbò escrit a finals del segle XV per Pere Tragó.
“Lo terme de Adraén, segons relatió dels prohòmens de dit lloch, afronte a sol ixent llà hon diuen a la rocha de la Carbaça, e aquí afronte ab lo terme del Ges qui és del honorable Capítol d’Urgell, e aquí passe al Salt de la Olla e d’equí puia al castell de la Aguda e d’equí puge a la font de les Corts, (ara coneguda com Font dels Tres Senyors) e totes aquestes afrontacions són ab lo dit terme de Capítol. E d’equí partint puge al prat del Tarter e d’equi puge tot serrat al tuçal del Oler e d’equí va en la plane de Miró e d’equí puge a la Pedra Picada, sobre lo
coll de Sanct Salvador, e d’equí puia al trayner del Ginestar e va al prat del Pou; e partint d’equí va la font de Pradell Sobirana e d’equí puge al tuçal de Cadí, qui és devers sol yxent, e totes aquestes afrontacions ……”

Finalment en la nova exploració podem determinar que en un segon turó que fa carena amb el turó on a l’inici hi vam trobar restes podem veure vestigis d’algún tipus de construcció que semblen encerclar el turó.

A solana del turó hi ha a més força marges de pedra seca, alguns d’ells mig caiguts que indiquen activitat agrícola i que coincidiria amb la poca documentació que tenim sobre el castell. A falta de proves més fermes creiem que molt possiblement aquest sigui l’emplaçament del castell d’agudes antic Kastro Agudas de Cadí.

DMS_0752

DMS_0748

DMS_0747

 

Cortal del Castilló

Sempre que hom busca restes històriques es fixa en la toponimia del territori, avui i després de passar una bona temporada passant per devant a diàri he baixat fins al que és coneix com a Cortal del Castilló. Ara cortal, deshabitat i en mal estat però abans qui ho sap, i de fet abans de conèixer el seu nom sobtava la ubicació estratègica, la seva situació domina l’entrada a la vall, i aprofita un esperó rocós per guardar les esquenes, pel qual es va extenen la construcció.

Tot i que si parlèssim de castells jo prefereixo inclinar-me cap a situacions molt més dominants i amb més amplitud de visió, en aquest cas potser no es tracta d’un castell propiament dit, però podia haver estat una casa forta o un punt de defensa, aquesta teoria podria semblar inverosímil de no ser perqué molt a prop hi un turó anomenat tambe del castilló i en el que tot i no quedar cap resta semblaria que hi havia hagut un castell.

La teoria és aquesta i com tota teoria hauríme de documentar-nos be i demostrar la seva veracitat però aixó serà un altre dia, de moment ens quedem amb la il·lusió.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Dos anys d’Urgèlia

Avui m’he adonat que han passat dos anys d’Urgèlia. En aquests dos anys he intentat fer difussió d’aquell patrimoni que molts cops no veiem, no coneixem o no li donem la importància que te, he intentat documentar bé cada post escrit i adjuntar-hi imatges del monument o resta, i he intentat fer-ho de forma que fos entretingut i amé.

Durant aquests dos anys a més he anat coneixent gent amb la mateixa passió pel nostre patrimoni i intercanviar coneixements i experiències, i fins i tot compartir-les en sortides de recerca. Sense deixar de banda el reconeixement per part de Patrimoni de la Generalitat i amb qui molts cops hem compartit troballes i m’han ajudat a aclarir dubtes, que en son molts.

Seguirem endavant mentre segui llegint-me, el patrimoni agrada i interessa, i fet d’això son les 6.436 visites, els més de quaranta comentaris i altres tants correus en referència al patrimoni. Per cert que per arrodonir la dada, aquest es el post número 60.

Gràcies per aquesta empenta.

David

Ponts i palanques.

Durant  l’època medieval es crearen acamins per unir els pobles, en moltes ocasions aprofitant part de les vies preromanes que ja exisitien, i en d’altres creant-ne de noves, així com camins de bast que s’enfilàven per les carenes de les muntanyes. Aquests camins, alguns empedrats i en molts casos recolzats per marges de pedra seca, son els encara ara veiem amagats i perduts enmig de boscos o prop de torrents.

Els ponts medievals més importants requerien la participació de les clases ben posicionades i dominants, estructures que facilitàven la feina del comerciant i del viatger salvant accidents geogràfics, però que en molts casos requeria el pagament dun tribut o peatge cada cop que es creuàven. En menor tamany hi existien les palanques, que no èren més que passeres o passarel·les més rudimentàries, en molts casos per salvar accidents geogràfics menors o rius de poc cabal, tot i així ens mostra la importància de pas en certes zones i la seva afluència.

Es difícil conèixer el seu orígen cronològic però en molts casos si no son d’origen medieval es segur que en aquell lloc hi existí un que amb el pas del temps s’anà refent, cal observar també si el pont o palanca es creuat per vies modernes o camins que ja existien fa més de deu segles.

El que avui ens porta a escriure aquest post es la base d’una d’aquestes palanques que vam trobar un dia reseguint un petit riu de la vall de Castellbó, vam  observar que efectivament de l’altra banda del riu hi venia un camí que encara conservava part del marge, per tant podem confirmar que es tracta d’una palanca, a més en la imatge podreu pareciar que en la part superior enfila algun tronc que devia fer de passera.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

pont

Castell de l’Almella

Recentment en una visita a un veïnat abandonat prop de Castellbó vam trobar en un esperó rocós i amb una posició més que estratègica unes restes de construcció de difícil situació cronológica. Per la disposició i ubicació semblarien les restes d’una estructura defensiva doncs a part de trobar-se prop d’un coll té una amplia visió sobre tota la vall i controla així l’accés a aquesta. En una propera visita investigarem més a fons la zona i si hi ha comunicació visual amb d’altres construccions similars. El que més ens soprén però es que tot i que és una construcció molt austera el tamany de part de les pedres que formen el conjunt son d’unes dimensions que fins ara no havíem vist en d’altres edificacions semblants, això ens fa hipotetitzar sobre un orígen anterior al d’altres construccions defensives trobades fins ara. El tamany de les lloses es de 2m de llarg per uns 60cm d’ample i uns 25 de gruix, a primer cop d’ull pel tamany creiem que el seu pes es mínim d’uns 200 kg fet que hi afegeix un interés especial doncs ens sobta l’interés en transportar unes lloses tan grans per una construcció d’aquest tipus, interés que no hem apreciat en l’època medieval.

Tot i que no estem segurs de que es tracti d’un castell hem volgut batejar-lo així.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©