Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Castell de l’Almella

Recentment en una visita a un veïnat abandonat prop de Castellbó vam trobar en un esperó rocós i amb una posició més que estratègica unes restes de construcció de difícil situació cronológica. Per la disposició i ubicació semblarien les restes d’una estructura defensiva doncs a part de trobar-se prop d’un coll té una amplia visió sobre tota la vall i controla així l’accés a aquesta. En una propera visita investigarem més a fons la zona i si hi ha comunicació visual amb d’altres construccions similars. El que més ens soprén però es que tot i que és una construcció molt austera el tamany de part de les pedres que formen el conjunt son d’unes dimensions que fins ara no havíem vist en d’altres edificacions semblants, això ens fa hipotetitzar sobre un orígen anterior al d’altres construccions defensives trobades fins ara. El tamany de les lloses es de 2m de llarg per uns 60cm d’ample i uns 25 de gruix, a primer cop d’ull pel tamany creiem que el seu pes es mínim d’uns 200 kg fet que hi afegeix un interés especial doncs ens sobta l’interés en transportar unes lloses tan grans per una construcció d’aquest tipus, interés que no hem apreciat en l’època medieval.

Tot i que no estem segurs de que es tracti d’un castell hem volgut batejar-lo així.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

 

Anuncis

Menhir del Serrat del Salze

Avui faig un pas enrere en la cronologia de les restes que normalment acostumo a documentar per després mostrar-vos, anem enrere però amb cautela per la difícil datació de la nostra troballa. Avui us vull mostrar una troballa única a la comarca i que hem pogut verificar gràcies al seu descobridor, en Saül Garreta, es tracta d’un menhir d’unes proporcions generoses, 1,60 m d’alçada i en un estat de conservació perfecte, situat enmig d’un bosc en un punt que podria semblar perdut es troba el menhir que hem batejat com menhir del Serrat del Salze. Aquest menhir presenta una base amb un petit túmul per acomodar laseva base ja que el terreny fa pendent, aquesta base a primera vista presenta unes si pedres que envolten el menhir, possiblement en trobaríem més a sota però no hem volgut profanar el lloc.

En un principi es dubtava sobre la seva funció, si era realment un menhir o simplement una fita, per això hem pogut fer una segona visita amb dos experts en el tema, en Jordi Casamajor i l’Albert Fàbrega, especialistes en monuments megalítics funeraris i religiosos, els dos han coincidit en que es tracta d’un menhir, per cert que he pogut comprobar in situ que la seva col·locació no és casual, com ho pdria ser en el cas d’una pedra fita de límit que és clava a terra per delimitar territoris, comtats o propietats, primer perqué aquest tipus de fites no son habituals a l’Alt Urgell, després perqué ens trobem en una zona amb força dolmens i també perqué té una orientació molt acurada envers als punts cardinals, es troba en esbiaix a primera vista, però bruíxola en mà està alineat amb els quatre punts, els costats més amples estan orientats est-oest i els més estrets sud-nord, fet que demostra que no marca un límit medieval sinó un punt, un limit terriorial del neolític potser?, per a activitats socials o de caràcter religiós, punt màgic o energètic o místic, cadascú que es faci la seva història. Aquesta expedicio l’hem realitzat conjuntament amb en Jordi Casamajor i en Albert Fàbrega, dos experts en monuments megalítics i que han contribuit amb la seva experència i coneixements a desvellar els dubtes inicials.

Davidmsfoto ©

A l’espera de confrimar-hi el nom entre tots de moment el batejo com a menhir del Serrat del Salze.

Casa Aristot

Hi ha moltes edificacions a les que no donem importància i de les que no en tenim gaire documentació, es fa difícil situar-les en un període cronològic però altres elements ens poden ajudar a tenir una idea de la seva importància i història.

És el cas de  Casa Aristot, no hem trobat cap document en el que s’en parli ni tan sols de passada, per la proximitat de dues viles importants pensem que és un lloc amb força història i més si tenim en compte que molt a prop hi passa el camí que comunica aquestes dues viles, el qual encara conserva part dels seus marges. A tocar de Casa Aristot es conserva el topònim Sant Pere, cosa que ens fa pensar en la proximitat d’una capella o ermita dedicada a Sant Pere.

El lloc de Casa Aristot està format per dues construccions separades per un carrer, una d’elles sembla ser el mas principal i l’altre potser estava destinada als massovers, per les dimensions hi devien viure dues o tres famílies en la casa més gran, tot i el deteriorament i la vegetació l’estat de conservació encara és força acceptable.

En l’estudi cartogràfic realitzat hem observat que en els anys 60 encara hi vivia gent i treballàven el camp.

Hem trobat més avall unes altres restes d’edificació qanomenades Aristot d’avall, es interessant doncs tornar-hi per continuar la recerca i trobar una mica més d’informació sobre el lloc.

Davidmsfoto © 

Davidmsfoto ©

 

 

Davidmsfoto ©

Castro Leoni

Castro leoni, un de tants noms amb elque s’anomenà Castellbò, i que fa referència al castell que hi existí dalt del turó, Castellbò es un dels pocs exemples de vila castral que hi ha a la nostra comarca.

De la història de Castellbò i el seu castell hi ha llibres i articles interessants i que aprofundeixen més del que jo ho podria fer en un post en aquest bloc, tot i així a grans trets explicarem part d’aquesta.

Els orígens de Castellbò estan lligats al seu castell tot i que abans d’aquest no hi ha documentació que ens confirmi, aquesta seria la primera ocupació de que es te constància al turó que l’ocupà, el 916 en l’alta edat mitjana. Com a vila castral, la població que abans vivia dispersa per la vall es va anar agrupant i envoltant el castell quedant sota el seu domini i protecció, del que s’extreu que es vivien perìodes violents on es buscava una certa seguretat, aquest fet es el que provocà també que més tard s’encimbellés el vilar. La primera població establerta sota el castell es pot remuntar a l’any 1000, una població que abandonà, ja aleshores les vivendes disperses i més properes a la terra que treballàven.

Ràpidament la primera vila quedà petita i les cases que ja hi havia fora del mur va motivar l’ampliació d’aquest, sobretot en direcció sud. A mitjans del segle XIV la població de Castellbò va arribar a ser força nombrosa, comptant amb uns 160 focs, aquest nùmero es reduí a finals del segle XVI a gairebé la meitat, curiosament durant aquest perìode de despoblament es construí laèsglésia de Santa Maria de Castellbò, el 1436. També durant aquests dos segles el vescomtat va patir una invasió gascona, 4.000 soldats francesos van saquejar i arrassar tot el vescomtat, va ser aleshores quan el rei Ferran I per evitar un nou saqueig i una possible invassió i ocupació ordenà enderrocar el castell, concretament el 1513. Enderrocat el castell, deixà de tenir sentit la muralla i poc a poc es va anar malmetent, per sort en alguns casos noves construccions van aprofitar la muralla com a paret estructural, fet que ha propiciat la seva conservació fins als nostres dies, així tenim algunes de les edificacions actuals amb part de la muralla a l’interior dels edificis.

Això només es un molt petit resum de part de la història del castell i el seu poble, Castellbò que pert desgràcia no gaudeix de la conservació adequada ni de la preservació de la seva història ni del seu extens patrimoni. Altres temps vindràn en que es voldrà entendre la nostra història i els nostres orígens i ja no hi haurà més que documents escrits sense poder reviure-la amb el patrimoni que ara tenim, serà a leshores quan aquesta restarà a la interpretació que cadascú en faci i al dubte de si realment va ser tal i com s’explica.

Etimologia: Kastro Leoni, Kastro o castro fa referència a castell o fortificació, leoni, era el nom del seu propietari, Lleó.

Turò del Castell

Part dels murs

Escala i passamà picats a la pedra.

Colomer de Cal Pau

Segón colomer que trobem emplaçat a la Vall de Castellbó i que es troba molt a prop del mateix poble, aquest però en pitjor estat de conservació, tot i que indicat amb un panell informatiu.

Sancte Eugenie Torre 912

O també i ja en època més actual, Santa Eugínia de la Torre apareix documentada ja a l’any 912 a l’acta de consagració de les esglésies del bisbat d’Urgell. En època mediaval hi haguè com el seu nom indica, a part d’una petita església dedicada a Sant Eugínia, una torre o castell, o simplement fou un lloc fortificat, ens crida l’atenció el nombre de torres i castells en aquesta zona del municipi, cosa que ens fa pensar que fou una zona prou important en l’època medieval, tot i que les restes son escases i ja no corresponen a les construccions originals, molt possiblement hi haguè un important vil·lar que amb el pas dels temps disminuí i passà a ser abandonat o mig abandonat per tornar a ser repoblat fins a la data de la seva definitiva desaparició. Per les restes de marges encara conservats en els seus inicis s’hi cultivaren els cereals.

Ens crida l’atenció el conjunt de tombes antropomorfes que es troben molt a prop de les restes, i que estan datades al segle X, les tombes antropomorfes son tombes excavades a la roca i amb forma humana, n’hem comptat quatre i una possible mig tapada, sembla ser que serien de persones adultes i estan orientades en direcció est-oest, amb el cap del difunt a oest, desconeixem s’hi ha més estudis sobre l’orígen de les tombes a Santa Eugínia ni de Santa Eugínia, per tant la informació que hi podem aportar es escasa.

Cabanes i aixoplucs

Durant l’era medieval es construïren molts aixoplucs i cabanes que servien als pastors i pagesos de refugi i protecció en cas de mal temps, fins i tot s’hi guàrdaven les eines, i en els casos que els pastors venien de lluny hi feien una o dues nits. Aquestes construccions es feien amb pedra seca, en algun cas es cimentàven amb argila i calç, però tot i així èren construccions simples i que no han perdurat en el temps, com a mínim una gran part d’elles.

Es possible que en molts casos algunes d’aquestes cabanes es refèssin per a ser usades més endavant amb altres utilitats, fins i tot algunes restes es reconstruïren durant la guerra civil com a refugi o punt de vigilància per al bàndol franquista que creuà part de la nostra comarca amb moltes penúries.

En una petita sortida matinal vam trobar un parell d’aquestes construccions, de fet un aixopluc en un costat del camí, i un altre sota una bauma que feia la roca i de dimensions més gran i més elaborada, tot i que amb poc ús encara que aleshores gaudia d’un accés en molts casos ben marcat i amb marges ben definits, avui engolit per la densa vegetació, i que la fa cuasi bé inaccessible.

 

Davidmsfoto ©

Vies de comunicació IV

Com ja hem comentat en altres posts, el comtat d’Urgell estava comunict per una sèrie de vies o “stradas” , tant per transportar sal i ferro com per comerciar en mercats, dels quals documentats en tenim dades del de la Seu d’Urgell i el de Cardona, d’on també sortia guix.

Com hem dit per aquestes vies s’hi transportava ferro, i al comtat d’Urgell trobem nombrosos documents que parlen de la producció de ferro i la seva importància, i també de la seva producció fins i tot a la vall d’Andorra, i del que hi ha quedat la toponímia com es el cas de Villa Ferrera, o Farrera dels Llops. Una bona part d’aquestes vies es crearen en època romana tot ique després només hi van quedar en ús les més comercials i transitades, avui ens hem pessajat per una part d’un important via de transport de ferro, la que menava de Pontes fins a Vall Farrera, en algun tram encara queden trams empedrats i que s’han manitngut pel poc ús de la via en l’actualitat i que en alguns punts queda tallada per una carretera.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

Lluçà – Lucano 924

Ja documentat al 924 Lucano apareix esmentat com a lloc de poblament, una zona envoltada de camps de cereals i vinyes, es coneix l’existència d’almenys un orri proper, per tant deduïm que també degueren tenir bestiar que duien a pasturar.

Sabem que també es trobava a tocar d’una important via de comunicació que unia l’alt Urgell amb la Vall Farrera, i que s’utilitzava per al comerç del ferro entre les dues valls.

Avui de tot allò no deu quedar més que els camps i el topònim al que ha derivat, Lluçà, bé de fet potser fins i tot alguna de les pedres usades en els marges dels camps i en les bordes que hi ha son reutilitzades d’aleshores, per la seva situació i estat no creiem que els camps hagin canviat gaire, així que es fàcil imaginar-se com devia ser el lloc en aquells temps, potser les bordes actuals ocupen el lloc de les velles i fins i tot hauran estat construides a sobre, res estrany i que només el temps n’ha estat testimoni.

Etimologia: Sobre l’origen del nom nom hem pogut trobar gaire informació, molt possiblement fou un nom d’origen germànic.

Nota: Propera a les trinxeres, vam trobar en un roc un creu de terme, informació de la qual vam passar al nostre company Jordi Casamajor, expert en el tema i que podeu veure en el seu bloc, Jordi Casamajor – Gravats Rupestres, es possible que aquesta antiga creu delimités l’antic terme municipal que formaren els pobles al segle XIX.

Davidmsfoto ©

Davdmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Torre de la guàrdia.

Ja documentada a l’any 940, com a Illa Torre, a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, i possiblement com a suport a un castell proper, es trobà situada estratègicament prop de la Seu d’Urgell. Actualment inexistent i les restes de la qual han estat reutilitzades per construïr, durant la guerra civil que patí Espanya i de retruc Catalunya, unes complexes i grans trinxeres amb 6 punts de guaita comunciats tots ells per estrets passadíssos excavats al terra i coberts amb pedra en alguns punts. Possiblement les restes de la torre foren usades per construïr part de les trinxeres, de ben segur que també alguna casa del poble com passà amb molts edificacions medievals anys després del seu abandonament. Cal a dir que vàrem trobar unes trinxeres iguals en un punt proper en una altra sortida, així doncs en el cas de trobar unes altres trinxeres en la mateixa liinia potser podríem parlar d’un front ofensiu durant la guerra civil com el que creua el pallars.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©