Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Tag Archives: Masos

Lluçà – Lucano 924

Ja documentat al 924 Lucano apareix esmentat com a lloc de poblament, una zona envoltada de camps de cereals i vinyes, es coneix l’existència d’almenys un orri proper, per tant deduïm que també degueren tenir bestiar que duien a pasturar.

Sabem que també es trobava a tocar d’una important via de comunicació que unia l’alt Urgell amb la Vall Farrera, i que s’utilitzava per al comerç del ferro entre les dues valls.

Avui de tot allò no deu quedar més que els camps i el topònim al que ha derivat, Lluçà, bé de fet potser fins i tot alguna de les pedres usades en els marges dels camps i en les bordes que hi ha son reutilitzades d’aleshores, per la seva situació i estat no creiem que els camps hagin canviat gaire, així que es fàcil imaginar-se com devia ser el lloc en aquells temps, potser les bordes actuals ocupen el lloc de les velles i fins i tot hauran estat construides a sobre, res estrany i que només el temps n’ha estat testimoni.

Etimologia: Sobre l’origen del nom nom hem pogut trobar gaire informació, molt possiblement fou un nom d’origen germànic.

Nota: Propera a les trinxeres, vam trobar en un roc un creu de terme, informació de la qual vam passar al nostre company Jordi Casamajor, expert en el tema i que podeu veure en el seu bloc, Jordi Casamajor – Gravats Rupestres, es possible que aquesta antiga creu delimités l’antic terme municipal que formaren els pobles al segle XIX.

Davidmsfoto ©

Davdmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Anuncis

Casa Vima

Avui farem un salt en el temps i de l’època medieval i el comtat d’Urgell, anirem fins a mitjans del segle XVI a Toloriu.

Concretament anirem a la casa de Vima, una antiga casa de camp a tocar del vell camí del Querforadat a Martinet, conta la història que  hi ha un tresor amagat en algun lloc proper a la casa, un tresor de Moctezuma que es va portar des de Mèxic.

oan de Grau, baró de Toloriu, va participar en la conquesta de Mèxic com a capità de les forces de Ferran el Catòlic, sota el comandament d’Hernán Cortés. Conforme al que era freqüent entre els conquistadors de l’època, Joan es va casar o va conviure amb Xipaguazin Moctezuma, filla de l’emperador que en cristianitzar-se va prendre el nom de Maria. Hi ha dubtes sobre la naturalesa de la seva relació, doncs segons consta oficialment Maria va morir soltera a Toloriu el 10 de gener de 1537. Xipaguazin i Joan van tenir un fill: Joan Pere de Grau-Moctezuma, baró de Toloriu, batejat el 17 de maig de 1536 a la parròquia de Sant Jaume de Toloriu. Joan Pere va reclamar els títols, terres i béns del seu avi, però la contrapartida exigida va ser sempre la renúncia als seus drets de la corona de Mèxic, pel qual va romandre al castell de Toloriu amb els seus partidaris i algun indi que va acompanyar a la seva mare en la nova vida a Catalunya. Joan Pere es va casar amb Clara d’Albors, natural de Sant Pere de Lles davant del Notari Real de la Seu d’Urgell, Bartolomé Aragall, el 26 de gener de 1563. El fill d’aquests, Antoni Joan Jaume de Grau-Moctezuma, baró de Toloriu (batejat en la parròquia de Sant Jaume de Toloriu el 21 de setembre de 1570) es va casar amb una cosina seva Maria de Grau, amb la qual va tenir tres fills. Un d’aquests, Jaume, es va unir amb els Grau d’Aragó, coneguts com Gállego-Grau.

Així doncs de tant enrebesada història de la qual només en queda les restes de la casa, crec que es totalment lícit incloure-la dins d’aquest recull de patrimoni.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Vingolas

Actualment despoblat, encara manté algun mas mig dret, a mig camí entre la vall de Tost i la Seu, aquest petit llogarret ja surt documentat al 988, prop del collo ipso ladirto i de olla fracta. A part d’aquest petita menció no en tenim cap documentació més, sabem que amb el pas del temps, les terres es dedicaren al conreu, i que molt probablement també al bestiar oví.

Probablement es trobava sota el domini senyorial de Quindiverga, que a més compartia amb Nabiners, i que tenien més terres al Pallars.

Etimologia: Vingolas apareix en molts llocs de l’Alt Urgell i Cerdanya, aquests topònims d’origen llatí que ja venen d’antic fan referència a les explotacions que juntament amb el cereal dominàven el comtat d’Urgell, la vinya. De Vingolas es degué passar a Vingiolas, i posteriorment a Vigniolas, fins que amb la modernització del català la grafia -gn- passà a –ny-, igual que ho feu en alguns mots la –mn-.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Kastanies

Actualment Castanyes, i esmentat ja al 988, a mig camí entre Estamariu (Estamarice), i Llirt (Lizirt) al nord de la Seu d’Urgell i a 110o metres d’alçada. Tot i que ara no hi més que les restes d’una borda abans hi hagué la vila de Kastanies, i que com el seu nom s’indica una de les activitats agrícoles era la explotació del castanyer (castanea sativa), procendent d’Europa del qual a més del fruit, també s’aprofita la fusta.

Per tant tenim una evidència de com la toponímia reflecteix la transformació del paisatge per l’home. Tot i això no hi massa dades d’aquest petit indret, si que sabem que hi havia un cami ral, en molts trams encara amb els murs de marge, i que sortint d’Estamariu creuava el coll de Jou i menava cap a Sant Julià de Lòria, i del qual a la alçada d’Estamariu sortia una via local que unia Llirt i Calvinyà. Queda clar que amb el temps es va anar perdent l’origen de la explotació i les generacions posteriors a la recerca d’una major revalorització econòmica del producte, i una pèrdua del valor i la explotació de la fusta del castany, van passar a treballar la terra per fer farratge o cereal, per l’estat de conservació l’abandonament es relativament recent, com a mínim del mas més gran, i no es d’estranyar doncs en el lloc només s’hi escoltava els ocells cantan, amb una espectacaular vista de fons de la serra del Cadí.Probablement sota el domini del bisbat d’Urgell, tot i que sense cap esglèsia, almenys res que ens doni cap indici, molt possiblement es desplaçàven a Llirt o Estamariu.

Ben mirat la zona compresa entre Llirt i Estamariu, i fins arribar al Segre bé mereix un estudi del paisatge i la seva transformació per el nombrós número de marges, terrasses, construccions en pedra seca i camins rals que el creuen.

Etimologia: En aquest cas ens trobem en un topònim de creació per activitat agrícola, en molts llocs de la comarca hi ha indrets on els topònims son creats a partir d’una activitat concreta, en aquest cas l’explotació del castanyer deixa clar l’origen del lloc. El mot es d’origen llatí, castanea, que es el nom del fruit, en aquest cas castaneas que després derivà en kastanias, i més recentment al català castanyes.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

“Vitriera” o Les Vidrielles.

Com ja hem comentat anteriorment els topònims es posaven en molts casos en relació al que es feia o al que hi predominava en una zona, en aquest cas parem atenció a Vitriera, aquest topònim ens indica la existència d’un lloc on s’hi treballava el vidre, i així es com apareix en els mapes en els que es distribueix la indústria a la nostra comarca en l’època carolíngia, així com “ipsa ferrera”, o “villa ferrera” fan referència a mines o explotacions de ferro.

Així doncs m’ha semblat interessant intentar trobar aquest llogarret en el que s’hi treballava el vidre molt a prop de la Seu, de fet m’ha costat ubicar el lloc un parell de dies, la informació es escasa per no dir nula, i al no tractar-se d’un poble o veïnat no apareix en cap mapa, així que buscar-ho en un mapa amb una escala massa petita i on l’latimetria està marcada en 6 tons diferents de marró, això afegit al fet que no hi apareix cap topónim geogràfic. Tot i això he pogut ubicar el lloc en una carena prop d’Anserall, un cop ubicat i amb el google earth l’he acabat de situar, que tampoc ha estat molt fàcil doncs en el punt just que es necessita una resolució major per diferenciar ruïnes d’arbres o troncs caiguts, l’earth es comença a pixelar perdent així resolució, peró m’ha ajudat a confirmar la ubicació final.

Arribats a aquest punt falt el més important, com hi arribo?, com al earth no apareixin camins, he hagut de buscar una topografía actualitzada de la zona via internet al ICC tot i que en la majoria de mapes no apareixen tots els camins, amb tot m’he fet una idea de per on podia arribar, i de les dues opcions que veia més clara he escollit la que em podia apropar més amb vehicle, tot i que al final ha estat la menys encertada doncs al no existir camí he hagut d’atravessar un bosc ple de pins i boixos durant 6 km, una marxa llarga i feixúga en la que la linia recta ha estat una utopía.

Contes a part, finalment he arribat on volía, com sempre, i he explorat la zona, en un primer mas, no hi he trobat cap resta que indiqués la fabricació del vidre, només un mas ben ubicat, cara sud i amb uns camps a est i sud que de ben segur eren de cereals, un quilòmetre más avall l’altre mas, l’anomenat “Vitriera” aquest en pitjor estat però amb el que m’ha semblat que èren les restes de dos antics forns, un mas amb la mateixa orientació que l’anterior, sembla que amb dues plantes, la inferior on èren els forns, i la superior, més petita, tot ique possiblement en tinguès una tercera en la que es deuria entrar per una altra elevació del terreny doncs el mas es troba en un terreny esglaonat.

A part dels dos masos que possiblement fossin del mateix grup de vivendes, entre ells hi creua l’antic camí que ve de Anserall i mena cap a Farrera dels Llops, un camí que en molts trams encara es conserva empedrat.

Hem de tenir clar que la manca de documentació fa difícil certificar amb exactitud les dades, també que aquesta manca de documentació no implica una menor importància si no que no es guardèssin en l’arxiu capitular del bisbat de la Seu, vistes les troballes potser hem de pensar que en el que que es refereix als topònims que fan referència als oficis o treballs, molts cops els podem relacionar amb el que en l’actualitat coneixem com els noms de cases, cal pintor, cal fuster, etc…per tant possiblement el que se’ns mostra com “vitriera” podría haver estat un “cal vidrier”.

Etimologia: Vidrielles, com ja hem comentat ve de Vitriera, aquesta es una paraula composta per dos mots, vitri-era, i que vol dir amant del vidre, però que es pot interpretar com persona que treballa el vidre.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

La Sisca i la Serra. Codinet

El prevere Sentfred va comprar l’any 815 part de la vil·la de Codinet, el prevere actuava com abat d’una comunitat que vivia a Codinet, a la abadia de Sant Climent. Durant els anys es produïren donacions diverses que s’afegiren als bens de la abadia, moltes de les donacions èren terres properes a Sant Climent, posteriorment es creà un nucli de cases que van formar la vil·la de Codinet a la qual s’hi afegiren alguns masos dispersos conformant així un territori propi.

Aquesta petita vil·la limitava a l’oest amb el riu segre al nord amb la serra dita la “Serreta” a l’est amb la serra de Tost i la Roca Alba d’Ansereu, i al sud amb el serrat del Grasset, un territori petit però en el que s’hi conreava sègol, hi havien vinyes i horts, molins i camps de secà.

Així feta la introducció avui he sortit a la recerca de dos d’aquests masos que formàven part de la vil·la de Codinet, dos masos dels que es té constància com a mínim des de l’any 898, es tracta de la “Sisca” i la “Serra” pel que he pogut observar la Sisca, força gran era un mas amb orientació sudoest, i situat al cap d’amunt d’una pendent que van transformar en camps de conreu amb el conegut sistema de les terrasses de conreu per salvar el desnivell i aprofitar al màxim el terreny.

La dimensió era de 4 per 12 ó 15 metres i tenia dues plantes amb el sostre en una única pendent i amb teula, el pis de dalt tenia cambres o habitacions, a baix m’ha semblat veure un forn de calç, imagino que el vàren utilitzar algún cop per fer-s’hi calç per a ús propi.

Seguint l’antiga via que recorria el vilar he arribat a la Serra, mès petita però amb unes extensions de camp força similars a la de la Sisca, i amb marges delimitan les terrasses, amb la teulada a una aigua, i la mateixa orientació sudoest, aquest mas possiblement va ser restaurat minimament per a un ús de guarda de bestiar o semblant abans de ser abandonat fa menys temps que la Sisca.

Entre els dos masos la comunicació era habitual i es feia seguint una via o estrada, aquesta via venia del Pla de Sant Tirs i creuava el territori de Codinet per anar possiblement fins a Ansereu o Tost, una via que en alguns trams encara resta empedrada i de la qual en podem veure els marges i els murs de contenció.

Etimologia: Ens centrarem en Codinet, antic monestir ja desaparegut. Del mot Codinet hi trobem diverses formes provinents del llatí, cotineti, cutenetus, codened, o cudeneco, dels significats trobats el que més es podria apropar al real, creiem que pot ser cotineti, “..al que està contingut”, com que el nom del monestir era Sant Pere de Codinet, probablement el que es venia a dir era el monestir en el que s’hi guardà Sant Pere.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Google ©

Puio Rotundo. Pui Redon (857)

Al nord de Bellestar i en una solana proper al pui redon i sota de la explotació de Cal Roger trobem el vilar de Pui Redon anomenat ja a l’any 857, molt proper a la torre defensiva de la que parlàvem en l’anterior post, i a Santa Eugenia de la Torre, petita esglèsia romànica amb unes tombes antropomorfes; i possiblement ja desapareguda, una torre de guaita o vigilància.

Concretament surt nomenat en les actes de consagració de les esglésies del bisbat d’Urgell, i en el arxiu capitular de la Seu d’Urgell. El vilar en qüestió probablement fou un vilar fortificat, els masos que trobem en conjunt tenen una disposició defensiva, a l’interior hi trobem una petita plaça, i en alguna de les parets dels masos una espitllera. Del Puio Rotundo medieval poca cosa queda a part potser de la espitllera i la disposició dels masos, i algunes restes de paret sobre les que es van anar refent i ampliant les cases adaptant-se a les necessitats de l’època, sabem que la darrera restauració important que es va fer en tot el vilar fou l’any 1829 per les inscripcions trobades.

Com sempre la evolució ha anat esborrant qualsevol resta del passat, la conservació de documents antics es el que ens ajuda a confrontar dades i situar antigues vil·les i vilars on ara hi ha pobles, veïnats, masos i bordes, la història fisica es perd però la escrita no, i això fa que en arribar a certs llocs i escoltar el silenci ens ajudi a sentir el soroll del passat, les gents, les eines treballant la terra i els caballs.

El poblat de Pui Redon, com el de Campmajor una mica més amunt i algún mès de la vora estàven sota el domini comtal de la casa d’Urgell, en els anys en que hi havia el vescompte Giscafred, molt probablement podien explotar les terres però havien de passar una part dels productes als vescomptes.

Molt a prop s’hi trobàven les esglèsies de Santa Leocàdia, i Sant Pere.

Etimologia: El mot Puio ve a ser un mot d’origen geogràfic com ho pot ser puig, o pujol referint-se a turò, però molt usat a l’hora de nomenar vil·les en temps medievals i que la majoria han sofert transformacions, acutalment encara es conserven alguns, com el Pui de Segur, o Sant Mateu de Pui d’Olivesa. Probablement també era una manera d’anomenar un poble o poblat. En canvi el mot rotundo prové del llatí rotun i que vol dir arrodonit o amb forma rodona, i certament la disposició de les cases del vilar, creant aquesta fortificació es arrodonida, amb el que ens fem una idea l’origen del nom.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Banat Sobirà

Molt a prop de la Seu, a peu de Cadí i amb unes vistes impressionants es troba el petit poble de Vilanova de Banat, avui amb una trentena d’habitants, el poble es troba situat sobre un petit turó, el turó Calbell. Aquest poble es creà en plena edat mitjana l’any 1255 quan en Galceran de Pinós, senyor de Bagà, traslladà el castell de Banat que era prop de Banat Sobirà a el puig del Calbell. Així doncs per la documentació consultada queda clar que abans de ser on es ara hi havia una altra vila de Banat, millor dit, n’hi havia dues, Banat Jussà,que es el que coneixem ara com a Banat, i Banat Sobirà anomenades en documents ja al 860, podem deduir que abans del any 800 ja existien aqueste viles i el seu castell, el castell de Banat, per tant podem afirmar que a l’època romana ja hi havia pobladors que buscàven terres d’alçada, per defensar-se dels atacs de aleshores, el que queda per saber es a partir de quan es va començar a habitar aquestes contrades de muntanya, doncs l’època romana comença aproximadament a l’any 200 A.C. i finalitza cap al segle IV D.C. Per tant el que si es sabem es que formada la nova vila de Banat, va començar dient-se Vilanova de Calbell, com que de fet no era més que la reestructuració i resituació de les viles de Banat, la veu popular i la gent de viles veïnes van començar a anomenar-la la nova vila de Banat, o la vila nova de Banat, que amb el pas del temps i per neologia de forma acabà sent Vilanova de Banat. De tot això es desprèn que la vall de Cerc va patir una forta romanització que fins i tot propicià un canvi de situació per a un millor creixement i aprofitament de les terres de conreu.

Amb tota aquesta informació el meu repte era trobar restes d’aquesta població antiga i a poder ser del seu castell. La cerca a durat dos dies, ahir em vaig apropar molt però no em trobava en el lloc correcte, avui i desprès de contrastar de nou la informació i un mapa he anat al lloc exacte. Desprès de parlar amb un home d’un mas proper, m’ha dit que prop d’allà, i on jo ja havia vist ahir, es trobàven unes runes d’alguna edificació que sembla ser van cremar en alguna guerra fa molts anys, de guerres no hi hagut gaires per sort, però podríem relacionar la destrucció de fortaleses amb una guerra, la dels segadors. Comprensible per la seva naturalesa defensiva i estratègica que en qualsevol guerra podía convertir-se en una dificultad a l’hora de conquerir i arribar a segons quines terres, tot i que només son especulacions. També podem pensar que fou durant la guerra del Francés i que també asolà petits nuclis i masos, tot i que ja més tardana però possiblement si el castell restava dempeus fos un mas que podria haver-se destruït per la sevsa ubicació…

No es fàcil identificar unes runes, i menys encara quan la informació d’aquests llocs es pobre per no dir nula, podría asegurar i bassant-me en la documentació consultada que les estructures en runes eran el que abans es coneixia com a Banat Sobirà, la troballa conforma una mena construccions totes amb parets comunes i d’estructura exterior única, i amb una mena de carrer o camí central que les divideix, en algun troç de mur exterior o paret he pogut veure el que sería una entrada a una estança, repartits pel bosc hi havia força rocs que provenien amb tota seguretat de les cases.

Del castell ni rastre, tampoc hi ha informació prou concisa per donar-nos una idea de quin seria el seu emplaçament, sembla ser que podria trobar-s’hi molt a prop, però la vegetació i el reaprofitament de les pedres per construccions posterior a les runes fan que qualsevol rastre només hi sigui en el passat. Sabem també que proper a la actual Vilanova de Banat hi havia Sant Iscle de Banat esglèsia o edifici religiós que també ha desaparegut o ha quedat convertida en mur de marge o en part d’algun mas del poble.

Etimologia: Banat, provè del llatí banate, banatte, o banati, que traduït es Banaiahu, que no es més que el fill de Jehoiadà, que apareix al “Primer llibre dels reis”, juntament smb el rei David, i Salomò. Així un cop més queda palesa la antiguitat del indret i el seu orígen romà.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©