Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Tag Archives: Vies

Ponts i palanques.

Durant  l’època medieval es crearen acamins per unir els pobles, en moltes ocasions aprofitant part de les vies preromanes que ja exisitien, i en d’altres creant-ne de noves, així com camins de bast que s’enfilàven per les carenes de les muntanyes. Aquests camins, alguns empedrats i en molts casos recolzats per marges de pedra seca, son els encara ara veiem amagats i perduts enmig de boscos o prop de torrents.

Els ponts medievals més importants requerien la participació de les clases ben posicionades i dominants, estructures que facilitàven la feina del comerciant i del viatger salvant accidents geogràfics, però que en molts casos requeria el pagament dun tribut o peatge cada cop que es creuàven. En menor tamany hi existien les palanques, que no èren més que passeres o passarel·les més rudimentàries, en molts casos per salvar accidents geogràfics menors o rius de poc cabal, tot i així ens mostra la importància de pas en certes zones i la seva afluència.

Es difícil conèixer el seu orígen cronològic però en molts casos si no son d’origen medieval es segur que en aquell lloc hi existí un que amb el pas del temps s’anà refent, cal observar també si el pont o palanca es creuat per vies modernes o camins que ja existien fa més de deu segles.

El que avui ens porta a escriure aquest post es la base d’una d’aquestes palanques que vam trobar un dia reseguint un petit riu de la vall de Castellbó, vam  observar que efectivament de l’altra banda del riu hi venia un camí que encara conservava part del marge, per tant podem confirmar que es tracta d’una palanca, a més en la imatge podreu pareciar que en la part superior enfila algun tronc que devia fer de passera.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

pont

Anuncis

Vies de comunicació IV

Com ja hem comentat en altres posts, el comtat d’Urgell estava comunict per una sèrie de vies o “stradas” , tant per transportar sal i ferro com per comerciar en mercats, dels quals documentats en tenim dades del de la Seu d’Urgell i el de Cardona, d’on també sortia guix.

Com hem dit per aquestes vies s’hi transportava ferro, i al comtat d’Urgell trobem nombrosos documents que parlen de la producció de ferro i la seva importància, i també de la seva producció fins i tot a la vall d’Andorra, i del que hi ha quedat la toponímia com es el cas de Villa Ferrera, o Farrera dels Llops. Una bona part d’aquestes vies es crearen en època romana tot ique després només hi van quedar en ús les més comercials i transitades, avui ens hem pessajat per una part d’un important via de transport de ferro, la que menava de Pontes fins a Vall Farrera, en algun tram encara queden trams empedrats i que s’han manitngut pel poc ús de la via en l’actualitat i que en alguns punts queda tallada per una carretera.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

Pont de Ferriol

Una de les poques estructures que queden encara dempeus herència del comtat d’Urgell, a part de les edificacions habitables i defensives, son el ponts, signe inequìvoc de la necessitat de moure’s per un territori abrupte i muntanyós, i on les valls èren regades per rius i torrents.

Molts ponts han anat transformant-se al modernitzar-se les vies de comunicació o han desaparegut després d’aiguats i crescudes de rius, només s’han salvat a aquesta desaparició els que encara comuniquen pobles i veinats per antics camí de ferradura, un cas d’ells es el pont de Ferriol, desconeixem  si el seu nom original es aquest; creuat per un antic camí de ferradura del qual encara es coserven en bona part els marges.

En un indret idìllic prop de la serra del Cadí i atravessat per un riu que sempre porta aigua, i que regala una bona refrescada a qui gossi banyar-se en un dels seus tolls, avui ens hi hem acostat per segón cop i hem pogut constatar pels seus grans roures al llarg d’un part del camí que es més que vell.

Durant el camí hem pogut apreciar fins i tot alguna canalització per aprofitament d’aigua dels torrents que creuàven el camí.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

La Sisca i la Serra. Codinet

El prevere Sentfred va comprar l’any 815 part de la vil·la de Codinet, el prevere actuava com abat d’una comunitat que vivia a Codinet, a la abadia de Sant Climent. Durant els anys es produïren donacions diverses que s’afegiren als bens de la abadia, moltes de les donacions èren terres properes a Sant Climent, posteriorment es creà un nucli de cases que van formar la vil·la de Codinet a la qual s’hi afegiren alguns masos dispersos conformant així un territori propi.

Aquesta petita vil·la limitava a l’oest amb el riu segre al nord amb la serra dita la “Serreta” a l’est amb la serra de Tost i la Roca Alba d’Ansereu, i al sud amb el serrat del Grasset, un territori petit però en el que s’hi conreava sègol, hi havien vinyes i horts, molins i camps de secà.

Així feta la introducció avui he sortit a la recerca de dos d’aquests masos que formàven part de la vil·la de Codinet, dos masos dels que es té constància com a mínim des de l’any 898, es tracta de la “Sisca” i la “Serra” pel que he pogut observar la Sisca, força gran era un mas amb orientació sudoest, i situat al cap d’amunt d’una pendent que van transformar en camps de conreu amb el conegut sistema de les terrasses de conreu per salvar el desnivell i aprofitar al màxim el terreny.

La dimensió era de 4 per 12 ó 15 metres i tenia dues plantes amb el sostre en una única pendent i amb teula, el pis de dalt tenia cambres o habitacions, a baix m’ha semblat veure un forn de calç, imagino que el vàren utilitzar algún cop per fer-s’hi calç per a ús propi.

Seguint l’antiga via que recorria el vilar he arribat a la Serra, mès petita però amb unes extensions de camp força similars a la de la Sisca, i amb marges delimitan les terrasses, amb la teulada a una aigua, i la mateixa orientació sudoest, aquest mas possiblement va ser restaurat minimament per a un ús de guarda de bestiar o semblant abans de ser abandonat fa menys temps que la Sisca.

Entre els dos masos la comunicació era habitual i es feia seguint una via o estrada, aquesta via venia del Pla de Sant Tirs i creuava el territori de Codinet per anar possiblement fins a Ansereu o Tost, una via que en alguns trams encara resta empedrada i de la qual en podem veure els marges i els murs de contenció.

Etimologia: Ens centrarem en Codinet, antic monestir ja desaparegut. Del mot Codinet hi trobem diverses formes provinents del llatí, cotineti, cutenetus, codened, o cudeneco, dels significats trobats el que més es podria apropar al real, creiem que pot ser cotineti, “..al que està contingut”, com que el nom del monestir era Sant Pere de Codinet, probablement el que es venia a dir era el monestir en el que s’hi guardà Sant Pere.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Google ©

Vies de comunicació III

De Coll de Bancs a la Seu.

En algún anterior post ja he parlat d’aquesta via de comunicació, avui ens hem acostat per aprofundir una mica més i recòrrer part d’ella.

En llibres i arxius d’història medieval es parla de grans construccions com hostals de viatgers, castells, esglèsies, etc, i en molt pocs casos de les vies i camins locals que comunicàven viles  i ciutats, èren importants també per que afavoríen el comerç, moltes d’elles van ser creades en època romana, però possiblement sobre antigues rutes usades ja desde la prehistòria que seguia el bestiar, o camins que seguien carenes o monuments megalítics.

Per això al parlar d’una via parlem d’una part de la història que diu molt d’un territori, parlem de les gents que les travessàven i parlem de les seves històries, moltes vil·les es construien prop de camins per aprofitar el pas de la gent.

L’alt Urgell es un territori que queda travessat per vàries vies de l’època romana, moltes altres es van fer desprès per comunicar els nous pobles que sorgiren a la fi del món romà, moltes d’aquestes vies o estrades, queden nomès en orientació i son algunes de les carreteres que travessen la comarca, d’altres han desaparegut i d’altres estan amagades o ocultes pel bosc i la vegetació, algunes han quedat malmeses parcialment al eixamplar camps de conreu o camins forestals, concretament la via que venía de Coll de Bancs i anava cap a la Seu. Aquesta estrada en un dels seus punts queda trencada en ser atravessada per una pista forestal, i uns metres més amunt desapareix en obrir-se uns camps de conreu,ara mig abandonats i de pastura per tornar a aparèixer uns metres més amunt fins arribar a la carretera, allà desapareix completament.

Avui he pogut trepitjar part d’aquesta via, he seguit el que els pobladors d’aquestes terres seguien, i sentir el que devien sentir ells, la via sorprèn per la seva construcció, molt neta i pulida i molt uniforme, en alguns punts s’estreta, imagino que per salvar una mica l’orografia del terreny, i sorprèn els rocs de grans dimensions usats per la construcció, en alguns casos de 2 metres per 1 metre, molt pesats per traginar i col·locar i que alhora em fan pensar en com es devia construir aquest tipus de vies. Per cert que una altra cosa que he pogut comprobar es que estava empedrada, tot i que en alguns punts desapareix l’empedrat.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Vies de comunicació II

Les vies de comunicació èren importants per al moviment comercial i la prosperitat econòmica de moltes regions i pobles, i sobretot per les invasions i les conquestes, fins i tot en molts casos s’establien llocs d’habitament tenin en compte la proximitat de importants vies.

Actualment moltes d’elles han desaparegut amb l’arribada de carreteres o pistes forestals, o perdut al quedar desplaçades en construir nous camins, però hem de tenir clar que son uns testimonis que ens mostren la realitat de la regió. Avui hem recorrgut part d’un antic camí, un ramal de la via que recorría la Vall de Lavansa, que provenia de Gósol i que menava cap a la Seu d’Urgell pel coll d’Arnat, concretament hem seguit la via que sortint la Seu d’Urgell podia portar-nos cap a Banyeres, Sant Julià i “Etérrito“, Adraén i Tuixén segons trenquéssim per una o altre desviació.

Avui hem pogut veure in situ les restes d’aquesta via, en molts trams encara empedrada, en algún punt salvant desnivells amb contramurs i revolts tancats, i aprofitant la morfologia del terreny, auténtiques obres d’enginyeria tenint en conte que mil anys després encara es mantenen en part.

Es emocionant poder recòrrer part d’aquests antics camins que deu segles abans èren recorreguts amb mules i ases per comerciants i peregrins, i poder trepitjar i tocar aquelles pedres que es van col·locar a mà i que mai pensaríen que mil anys després encara seguirien fent servei.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Vies de comunicació

En l’època Carolíngia la nostra comarca era un important nucli dins del territori català, s’acostaba a la importància que tenia el comtat de Barcelona en l’edat mitjana, la nostra coamrca es trobava dins del que es coneix com el comtat d’Urgell, i del que durant uns anys en fou comte en Guifré I el Pelós, abans de ser-ho de Barcelona, el que denota la importància d’aquest comtat.

Les restes d’aquest comtat s’estenen per la nostra comarca en forma de topònims i construccions, tot i que la modernització en un primer moment les ha anat fent desaparèixer, i posteriorment el seu abandó ha acabat de reduir aquest patrimoni, sobre tot en molts pobles ja que com us he comentat algú cop s’han reutilitzat els càrreus i altres materials per la construcció de noves vivendes. Tot i aquest destí tan clar desolador d’un patrimoni que ens pot ajudar a entendre com era el nostre pais durant l’edat mitjana, encara avui noves troballes i nous treballs de restauració ens descobreixen restes que han restat amagades molts cops per la vegetació, i per trobar-se en llocs inaccessibles i inimaginables. En la meva recerca d’aquest patrimoni perdut he pogut retrobar restes de antigues viles i castells perduts, fins i tot puc plantejar noves hipòtesis i reconsiderar la ubicació de certes construccions donant peu així a nous descobriments.

Ahir sense anar més lluny i treballan en la recerca d’unes restes que confirmin una nova hipòtesi vaig poder veure el que sembla ser que era una important via de comunicació en la nostra comarca, la part d’una via que segurament unia Tuixèn amb la Seu d’Urgell. en l’edat mitjana els nuclis de població es distribuíen en valls i al voltant de les seves esglèsies, com es el cas de la Vall de Lavansa una vall creuada per una xarxa de camins i de la que el coll de Bancs n’era punt de creuament important, es d’aquest coll d’on prové part de la via que avui veureu en la imatge d’aquest post, i que per qui vulgui saber com era moure’s per aquestes terres en època medieval, nomès cal que recorri part del GR-7 que en molts punts segueix part d’una antiga via propera.

En la imatge tambè podeu veure el pont que era part de la via que anava de Tuixèn al Coll d’Arnat per enllaçar amb la via que anava cap a la Seu d’Urgell.

Com en totes les troballes ometrem discretament la seva ubicació exacta per evitar ensurts desagradables.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©