Urgèlia.

El patrimoni de l'Alt Urgell

Tag Archives: Viles

Sancte Eugenie Torre 912

O també i ja en època més actual, Santa Eugínia de la Torre apareix documentada ja a l’any 912 a l’acta de consagració de les esglésies del bisbat d’Urgell. En època mediaval hi haguè com el seu nom indica, a part d’una petita església dedicada a Sant Eugínia, una torre o castell, o simplement fou un lloc fortificat, ens crida l’atenció el nombre de torres i castells en aquesta zona del municipi, cosa que ens fa pensar que fou una zona prou important en l’època medieval, tot i que les restes son escases i ja no corresponen a les construccions originals, molt possiblement hi haguè un important vil·lar que amb el pas dels temps disminuí i passà a ser abandonat o mig abandonat per tornar a ser repoblat fins a la data de la seva definitiva desaparició. Per les restes de marges encara conservats en els seus inicis s’hi cultivaren els cereals.

Ens crida l’atenció el conjunt de tombes antropomorfes que es troben molt a prop de les restes, i que estan datades al segle X, les tombes antropomorfes son tombes excavades a la roca i amb forma humana, n’hem comptat quatre i una possible mig tapada, sembla ser que serien de persones adultes i estan orientades en direcció est-oest, amb el cap del difunt a oest, desconeixem s’hi ha més estudis sobre l’orígen de les tombes a Santa Eugínia ni de Santa Eugínia, per tant la informació que hi podem aportar es escasa.

Anuncis

Lluçà – Lucano 924

Ja documentat al 924 Lucano apareix esmentat com a lloc de poblament, una zona envoltada de camps de cereals i vinyes, es coneix l’existència d’almenys un orri proper, per tant deduïm que també degueren tenir bestiar que duien a pasturar.

Sabem que també es trobava a tocar d’una important via de comunicació que unia l’alt Urgell amb la Vall Farrera, i que s’utilitzava per al comerç del ferro entre les dues valls.

Avui de tot allò no deu quedar més que els camps i el topònim al que ha derivat, Lluçà, bé de fet potser fins i tot alguna de les pedres usades en els marges dels camps i en les bordes que hi ha son reutilitzades d’aleshores, per la seva situació i estat no creiem que els camps hagin canviat gaire, així que es fàcil imaginar-se com devia ser el lloc en aquells temps, potser les bordes actuals ocupen el lloc de les velles i fins i tot hauran estat construides a sobre, res estrany i que només el temps n’ha estat testimoni.

Etimologia: Sobre l’origen del nom nom hem pogut trobar gaire informació, molt possiblement fou un nom d’origen germànic.

Nota: Propera a les trinxeres, vam trobar en un roc un creu de terme, informació de la qual vam passar al nostre company Jordi Casamajor, expert en el tema i que podeu veure en el seu bloc, Jordi Casamajor – Gravats Rupestres, es possible que aquesta antiga creu delimités l’antic terme municipal que formaren els pobles al segle XIX.

Davidmsfoto ©

Davdmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Aras

Els primers documents que tenim d’Aras daten del 846, s’en fa menció al Diplomari del monestir de San Climent de Codinet  (segles IX i X ). Imaginem que en altres documents ja perduts i del més proper, monestir de Sant Iscle i Sant Andreu de Sentelles, també s’en degué fer menció però com diem segurament aquests documents han desaparegut.

En aquells temps en el que hi havia població s’hi conreàven els cereals, i molt possiblemet fou un punt important de pas ja que molt a prop hi passava una via que passava pel coll d’Aras i menava cap a Codinet, passant abans per Cutenabarcii lloc de peatge. Es fa difícil imaginar el pas per aquelles muntanyes escarpades i exposades per carregar el cereal i comerciar amb ell a les poblacions més grans.

Etimologia : El nom Aras, ara Ares, té un significat en llatí que significa altar, o altars, el que ens fa pensar en dolmens o construccions semblants, i que no deu ser erroni ja que prop d’Aras s’hi troben un bon nombre de dolmens, sense contar els de la vall veïna de Cabó. A la mitologia grega Ares es el Dèu olímpic de la guerra.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Morters

Aquest vilar apareix documentat ja a l’any 912, actualment despoblat, a l’acta de consagració de les esglésies d’Urgell, i que hi tenien dedicada a Sant Llorenç.

En època medieval molt probablement hi hagué vinyes properes tot i que en el mateix poble de Morters, hi hagué cereal, com bla o ordi, més avall se seguien extenen els camps de conreu de cereal i a tocar del riu hi hagué  fenars, que més tard un mas proper adoptà el nom per la proximitat a aquests camps i que va sobreviure fins l’actualitat com a Feners.

Per Morters hi creuava la via que menava cap a Estelareny i Farrera dels Llops, molt probablement i degut a la seva proximitat es trobava sota el domini del Monestir de Tavèrnoles.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

Vingolas

Actualment despoblat, encara manté algun mas mig dret, a mig camí entre la vall de Tost i la Seu, aquest petit llogarret ja surt documentat al 988, prop del collo ipso ladirto i de olla fracta. A part d’aquest petita menció no en tenim cap documentació més, sabem que amb el pas del temps, les terres es dedicaren al conreu, i que molt probablement també al bestiar oví.

Probablement es trobava sota el domini senyorial de Quindiverga, que a més compartia amb Nabiners, i que tenien més terres al Pallars.

Etimologia: Vingolas apareix en molts llocs de l’Alt Urgell i Cerdanya, aquests topònims d’origen llatí que ja venen d’antic fan referència a les explotacions que juntament amb el cereal dominàven el comtat d’Urgell, la vinya. De Vingolas es degué passar a Vingiolas, i posteriorment a Vigniolas, fins que amb la modernització del català la grafia -gn- passà a –ny-, igual que ho feu en alguns mots la –mn-.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Semitas

Aquesta vila apareix nomenada ja al 914, a l’acta de consagració de les esglésies d’Urgell, amb la seva església dedicada a Sant Vicenç, i amb retaule gòtic de Sant Feliu que actualment es troba al museu diocesà d’Urgell.

Sota el domini del Monestir de Tavèrnoles i molt proper al límit del comtat d’Urgell, i molt propera al desparegut Monestir de Sant Vicenç de Torrents, a part de creuar-hi una via que unia els pobles de la vall de Castellbò, la creuava una altra que possiblement anava cap a la vall Farrera, i que sortía de Castellciutat.

Aleshores hi havia la devesa del vescomte, on hi pasturàven, porcs, bestiar boví, i oví; a part també conreàren el cereal.

Actualment es troba despoblat i en estat de ruïna amb una possible desaparició en futur no gaire llunyà.

Etimologia: Es difícil precisar quin es l’origen del nom deguda la escasa informació que en tenim però Semitas, ve a dir “el camí de..“, o “el camí cap a…“, com que hi passava una via que anava cap a la vall del ferro possiblement hi tingui alguna relació.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Napinarios

Així s’anomenava aleshores, amb la adaptació al català modern, canvià a Nabiners, nomenat ja l’any 929, i situat a la serra també anomenada en un document del 959 Serra de Nabinarios al sud de la Seu d’Urgell. La seva església però apareix anomenada ja al 839.

Vilar dedicat al conreu del Nabiu, i amb plantacions de vinya i horts, i també possiblement camps de cereals una mica més amunt. Fou domini dels vescomtes d’Urgell, i prop del poble, situat en un turò hi hagué el castell de Nabiners, ara ja desaparegut. Sobre l’antic poble s’aixecà l’actual Nabiners, que va ser abandonat a mitjans del segle passat, del poble només queden restes de algunes cases, part de l’escola i l’església, a mitjans ddel segle XIX era municipi independent, després va passar a pertànyer al municipi d’Arfa.

Etimologia: Napinarios, o nabinarios, prové del llatí i te realció amb el Nabiu, planta de fruits vermellosos que creix en les zones obagues del Pirineu a partir dels 1300m, per tant el topònim Nabiners fa referència al cultiu d’aquesta planta, tal i com s’esmenta en alguns documents.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Kastanies

Actualment Castanyes, i esmentat ja al 988, a mig camí entre Estamariu (Estamarice), i Llirt (Lizirt) al nord de la Seu d’Urgell i a 110o metres d’alçada. Tot i que ara no hi més que les restes d’una borda abans hi hagué la vila de Kastanies, i que com el seu nom s’indica una de les activitats agrícoles era la explotació del castanyer (castanea sativa), procendent d’Europa del qual a més del fruit, també s’aprofita la fusta.

Per tant tenim una evidència de com la toponímia reflecteix la transformació del paisatge per l’home. Tot i això no hi massa dades d’aquest petit indret, si que sabem que hi havia un cami ral, en molts trams encara amb els murs de marge, i que sortint d’Estamariu creuava el coll de Jou i menava cap a Sant Julià de Lòria, i del qual a la alçada d’Estamariu sortia una via local que unia Llirt i Calvinyà. Queda clar que amb el temps es va anar perdent l’origen de la explotació i les generacions posteriors a la recerca d’una major revalorització econòmica del producte, i una pèrdua del valor i la explotació de la fusta del castany, van passar a treballar la terra per fer farratge o cereal, per l’estat de conservació l’abandonament es relativament recent, com a mínim del mas més gran, i no es d’estranyar doncs en el lloc només s’hi escoltava els ocells cantan, amb una espectacaular vista de fons de la serra del Cadí.Probablement sota el domini del bisbat d’Urgell, tot i que sense cap esglèsia, almenys res que ens doni cap indici, molt possiblement es desplaçàven a Llirt o Estamariu.

Ben mirat la zona compresa entre Llirt i Estamariu, i fins arribar al Segre bé mereix un estudi del paisatge i la seva transformació per el nombrós número de marges, terrasses, construccions en pedra seca i camins rals que el creuen.

Etimologia: En aquest cas ens trobem en un topònim de creació per activitat agrícola, en molts llocs de la comarca hi ha indrets on els topònims son creats a partir d’una activitat concreta, en aquest cas l’explotació del castanyer deixa clar l’origen del lloc. El mot es d’origen llatí, castanea, que es el nom del fruit, en aquest cas castaneas que després derivà en kastanias, i més recentment al català castanyes.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Lizirt.

Lizirt, o més conegut com Llirt, esmentat ja al 819, molt a prop de la Seu i Alàs, i situat a 1093 meteres d’alçada, entre el barranc de l’Ossa i el  que abans era el torrent de Lizirt, ara torrent de la collada del Bastida, en un esperò rocòs, la seva situació es privilegiada amb orientació al sud. Sabem que va anar evolucionant i tot i que poc, va crèixer, doncs al començament nomès un parell de famílies l’habitàven, amb el temps passaren a ser vuit, i desprès de guerres i l’època moderna fins a quinze families hi van viure en ell, suposadament se devia de abandonar cap a la decada dels 50-60, al cementiri hi trobem tombes del 41, i del 49. Un clar exemple de vil·la medieval que poc a poc va anar evolucionant fins a convertir-se en un poble actual i que es va despoblar, com la majoria dels petits pobles de muntanya pirinencs, per la poca sortida dels fruits del camp, i per la entrada de nous llocs de treball a una Seu d’Urgell que creixía a bon ritme.

La seva esglèsia romànica dedicada a Sant Jaume resta ja en molt mal estat, sense teulada i plena de runa encara queden drets el petit campanar i l’absis amb alguna resta de pintura de la darrera restauració. Sota el domini senyorial del bisbat d’urgell i la reduïda comunitat de Sant Andreu de Planeses, de la que només sabem que no va ser una comunitat que prosperès, doncs no hi ha gens documentació sobre ella.

A part de freixes, que sabem pel topònim, tambè hi plantàven vinyes, i tenien camps destinats a pastures per a bestiar oví.

Etimologia: Llirt topònim preromànic que provè de Ladirte, que amb el temps va variar a Lizirte i desprès Lizirt, i que vol dir indret amb freixes.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Mare de Dèu de les Peces

Tot i que la coneixem amb el nom de Mare de Dèu de les Peces, l’esglèsia de les Peces d’estil romànic, ja es nomenada l’any 942, com a Santa Maria, a l’indret de Illas Petias any 988, i molt a prop de Maurelianos any 982. Indret que molt possiblement fou un petit vilar en el lloc on trobem l’esglèsia.

Es troba envoltada de camps de conreus en ús i cortals abandonats, una mica més avall camps de secà abandonats amb les seves barraques. De fet era una zona molt activa en l’època medieval, i això ho feia la proximitat a la Seu d’Urgell i la suau orografia que permetía treballar uns camps força extensos.

Suposem que les restes que envolten l’esglèsia de Santa Maria son restes reaprofitades del que va ser la primera construcció, i que finalment li donà el nom a l’esglèsia, tot i que de l’esglèsia antiga hi queda ben poc, la nau fou ampliada cap al sud en un moment posterior a la construcció románica, de manera que el portal i l’absis queden descentrats a la façana occidental.

La coberta està formada per una estructura de fusta que substitueix la volta de canó original.

El campanar de torre es troba adossat al mur nord. És d’un sol pis, de planta quadrada amb les parets lleugerament atalussades i amb coberta d’un sol vessant. Sembla que fou refet després d’haver-se enfonsat parcialment. Les finestres del campanar, bastant alterades, es distribueixen per tres de les seves quatre cares, i están enmarcades per Iesenes verticals, un motiu decoratiu propi del romànic llombard.

Es diu que durant un temps va haver de ser compartida pels habitants de Torres i els d’Alàs i que tenint en compte l’enemistat d’aquests dos pobles es van habilitar dues entrades diferents per que no ho haguèsin de fer per la mateixa porta.

Etimologia: En quant al origen toponímic, sabem que el mot llatí petias significa resta, o restes, normalment aquest mot va associat a les restes marines, així que no sabem si la esglèsia va ser construida aprofitant les restes de la anterior, o amb les restes de la vil•la que hi existí. Tot es possible, fins i tot que hi hagi algún lligam amb la construcció de vaixells o la navegació.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©