Pilar de les Forques

Recentment tornant d’una visita pels entorns del Pont de Bar, vaig veure enmig d’un bosquet una mena de pilar o columna rodona d’uns 3 metres d’alt per 1,5 m de diàmetre, la única cosa que vaig poder fer va ser com sempre fotografiar-la i amb calma a casa fer una cerca d’informació.

Sense saber de que es tractava vaig mirar la topografia del lloc i molt proper a la seva situació apareix el topònim “El Pilar de les Forques”, aquest topònim queda fora de la ubicació però on apareix no hi ha cap resta de construcció ni res que s’hi assembli a un pilar, així que dedueixo que es el pilar que vaig trobar allà mateix.

Preguntant als savis sobre el Pilar en qüestió, no anava errat amb el nom de l’estructura i tot i que queda fer una cerca més exhaustiva, l’Albert Villaró em comenta que havia sentit dir que era un pilar d’una gran forca, per descomptat sembla que no pot ser ja que per proporció no seria gaire probable que es mantingués dret.

El fet però es que si que s’hi associa a una forca com el topònim indica que les forques o els topònims sobre forca o forques tenen alguna relació amb la “bruixeria” o les “bruixes”.

Probablement es tracti d’un element simbòlic o un punt on calia marcar alguna cosa en concret, o algun fet destacable ja que també passa molt a prop l’antic camí que arrencava al pont d’Arsèguel i pujava a Castellnou.

Si més no les restes no deixen de sorprendre i la història que hi amaguen es curiosa sinó màgica i misteriosa, o potser no, però que cadascú ho interpreti com cregui…

Sant Vicenç dels Torrents

Ja fa dies que tinc en ment actualitzar aquest bloc amb una entrada que tenia pendent des de fa 8 anys.

Perquè 8 anys?, bé es el que he esperat fins que els amics historiadors de la Seu han  publicat el seu estudi i que jo vaig prometre respectar al trobar les restes del monestir, de fet l’estudi publicat ho ha estat la tardor passada, i és aquest, Evolució de Sant Vicenç dels Torrents un bon treball de documentació de l’amic Climents Miró.

Aportar jo alguna dada nova ara seria difícil amb el treball que ha fet el senyor Climents, per això aquesta entrada será una mica la història de la “troballa” del que possiblement sigui el monestir en qüestió per afegir així un capítol gràfic al document, i també anecdòtic, sobretot per aquells que no som ni historiadors ni arxivers, i que tot i que ens encanta i apassiona la història, sobretot la de la nostra comarca, sovint quedem en l’ombra.

Així que tot comença també una tardor, en aquest cas la del 2012, per posar-nos en antecedents, aleshores amb més temps lliure i de ple en el descobriment dels llocs més característics en la història de la comarca, i de fet quan aquest bloc ja anava camí del seu segón any.

Havent trobat doncs, indicis de l’existència de l’esmentat monestir començo la cerca, per xarxes, biblioteca i arxiu històric, fin i tot trobo un grup de conversa anomenat Foro Club Románico, on em subscric amb l’usuari Castroleoni i tantejo buscant informació, allà em trobo amb l’amic Salvador, usuari Castellbò. Inciem una conversa privada on m’explica que la seva cerca es limita la ubicació física en plànols però que descarta totalment l’acostament per la  seva mobilitat, i situa per uns documents a Prat Castanyer.

El lloc apareix també esmentat en diferents publicacions com a església de Sant Pere del castell de Castellbò, això fa que la seva cerca sigui errònia en primers intents.

La meva interpretació i lectura de mapes es amplia, sempre m’han apassionat, corbes de nivell, valls, rius, escala, colors…també el fet que sóc guia de muntanya hi te a veure; des que tenia 12 anys i campava per la muntanya, així que després de revisar el poc detallat mapa que esmenten els usuaris a mi m’apareix una ubicació diferent a la de Prat Castanyer.

Després de dues excursions a la recerca del Monestir el tercer dia cansat i esgotat decideixo endinsar-me en un bosc jove de pi, humit i amb molta molsa, per remuntar una carena pedregosa fins al punt més alt per poder observar bé l’enton, allà a dalt i mentre em recupero amb un glop d’aigua veig a la mateixa carena però més avall el que sembla les restes d’una paret, desfent la grimpada i resseguint la carena arribo al que sembla un conjunt d’edificacions connectades entre si, estances escampades a banda i banda de la carena, com si es tractés d’una sola estructura defensiva fins arribar al punt en que en una de les parets observo unes línies d’opus spicatum, signe inequívoc que això no es va fer ahir, un tipus de construcció heretada de temps romans i que es va fer servir en temps medievals fins al segle XVII, ja en menor intensitat per l’aparició d’altres tècniques constructives.

Recordo, una mena de torre, l’absis de la capella, i grans i llargs murs exteriors, que en la seva banda més oriental quedaven en algun punt penjats sobre el barranc.

De baixada trobo el que possiblement era el camí o via d’accés i comunicació, alguna estructura tipus habitatge al fons de vall i tocant al riu i uns marges molt ben treballats que segueixen el curs d’aquest en terres que probablement conreaven per l’obtenció d’aliments bàsics.

Per mi tota una troballa, que evidentment protegiré com sempre he fet amb el patrimoni evitant la publicació de la seva ubicació exacta per evitar l’espoli i el dany.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquilare

Així apareix al primer document d’en Cebrià Baraut d’ El Monestir de Sant Andreu de Tresponts (segles IX-XVI) el que va ser l’antic poble d’Aguilar a l’extrem sud de l’Alt Urgell, en data 856. El poble però no crida l’atenció pel seu reduït tamany, el que si ho fan son la seva esglèsia romànica dedicada a Sant Serni i el seu castell, el castell d’Aguilar conegut posteriorment com al torre dels moros, imaginem per que és el poc que queda dempeus visible a distància.

S’observen distintes reconstruccions del castell i dels edificis del voltant. però tot i així s’intueix encara el que devia ser un únic carrer que separava el poble en dos, escampades per les restes hem trobat les restes d’una premsa i les del que semblaria una pila, aquesta molt propera a l’esglèsia, es conserva encara un dipòsit d’aigua més recent i alguna estança del castell.

Els darrers habitants sembla que el van abandonar pels volts dels anys 60 del segle passat.

El castell està documentat l’any 1043 i propietat d’Isarn de Guitart qui llegà le castell als seus germans i els ordenà que un cop morts, el donèsin a la canònica de Santa Maria d’Organyà.

A mitjan del segle XVII se sap que pertanyia però a la baronessa d’Aguilar de Bassella Maria de Biure i de Cardona casada amb un militar que va lluitar en la guerra dels Segadors, Josep de Margarit i de Biure, amb els anys la baronia passà als descendents i posteriorment per enllaç matrimonial a part de la família que aleshores residia a França.

Una història si més no curiosa tot i els salts temporals, com sempre després de recòrrer les restes m’he assegut i deixant-me portar per la màgia del lloc he imaginat com devia viure aquesta gent a peus d’aquest dos imponents monuments.

 

 

 

 

 

Trinxeres i Pirineus

Algún cop ja hem parlat dels efectes de la guerra civil al Pirineu, presoners a peu i descalços fins als punts de construcció de les trinxeres ja fos estiu o hivern, sense menjar i en condicions infrahumanes, maltractaments, abusos i assassinats indiscriminats.

Tot això per construïr trinxeres en els punts més elevats del Pirineu per controlar tots els accessos fronterers ja fos muntanya o carretera. Ja sabem que no és la tónica habitual, ens agraden més les restes i la història medieval, però no podem oblidar els episodis més foscos de la nostra història, els més cruents i els més descabellats i sense sentit.

L’altre dia vam poder sortir a fer un tomb pel Parc Natural de l’Alt Pirineu per cercar rutes pels safaris que oferim i vam topar amb unes de tantes trinxeres que encara queden escampades de la guerra civil, fins i tot encara amb restes del filat espinós que envoltàven els turons on s’hi trobàven les trinxeres. Qualsevol mesura de protecció era poca i més quan la mà d’obra era gratuïta.

Aquest cop la ubicació de les trinxeres és troba dins dels límits del Parc Natural de l’Alt Pirineu i esperem poder gaudir d’aquestes restes i poder mostrar aquesta part de la història.

 

Sant Antoni de Pàdua. Colldarnat

Sant Antoni de Pàdua fou un frare franciscà, teòleg i predicador catòlic del segle XIII, venerat com a sant per l’Església Catòlica. És un dels sants més populars del santoral catòlic, a causa dels miracles que hom li atribueix, per això és fàcil trobar moltes esglèsies i capellas dedicades a ell.

És el cas de Colldarnat, aquest petit poble te una capella, ja enrunada, que possiblement acabà els seus dies fent de corral dedicada a Sant Antoni, el seu orígen no es romànic però en desconeixem l’època. Les parets tenen un gruix d’uns 70 o 75 centímetres. L’edificació rectangular és d’aproximadament 8 metres d’amplada per uns 11 metres de fons. Sostre de volta de canó i un ull de bou a la paret de l’entrada. La coberta és de teules. Damunt de la porta un senzill campanar d’espadanya, sense campana.

És una pena que edficacions petites i tan representatives com ho van ser per la gent dels voltants quedin en l’oblit i poc a poc es converteixin en un desmunt de rocs, però en aquest cas la llàstima és que pobles com Colldarnat que van construïr-se amb una austeritat impressionant aprofitan totes les formacions i rocoses com a base o paret fins i tot escletxes condicionades com a corrals, tot un exemple d’integració en el medi.

De Colldarnat no en tenim molta informació, però molt probablement ronda els anys 900-950 com la majoria del seu voltant, si sabme però que apareix nomenat el Coll d’Arnat com a lloc de pas, justament del camí que menava de Lavansa a la Seu d’Urgell a l’any 967, en els documents consultats apareix com a Arnati que en llatí vol dir xai, era doncs un pas de transport de xai per al mercat de la Seu?

Tot i així el que queda clar és que la gent de Colldarnat va optar per una “millor” vida a la capital i poc a poc van abandonar el poble per anar-hi només en determinats dies i per posteriorment deixar-hi d’anar per quedar totalment abandonat.

Davidmsfoto ©

Mare de Dèu de Feners

Espero que no passi aquest any tan ràpid, disculpeu l’absència.

De les tantes capelles i ermites romàniques amb tendència a l’oblit i la desaparació, aquesta és la que poc pot pregar a la mare de Dèu que en el seu dia va advocar, aquesta petita capella presenta un estat de deteriorament greu tot i trobar-se enmig del camí ral que mena d’Argolell a Arduix, com sempre la natura recupera posicions i és implacable, la deixadesa humana i eclesiàstica també en tenen culpa.

Aquest edifici religiós data de finals del segle XII, imaginem era el punt de devoció dels dos pobles propers, no hem pogut trobar més informació que aquesta, tot i que en algun lloc del municipi l’any apareix un veinat o llogaret datat de l’any 951 amb el nom de “Feneris” casualitat o no tampoc hem pogut ubicar el llogaret tot i que la variació etimológica de feneris a Feners sembla mès que raonable, es troba Feners propera al lloc on hi hagué feneris?

Etimologia: Si que sabem que feneris ve del llatí i vol dir “de fenc” o relatiu al fenc, i si que ens trobem en una zona amb grans extensions de conreu on si que en èpoques anteriors s’hi cultivà fenc per alimentar al bestiar.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

Castellot d’Ausàs

Dels tants castells desapareguts per la nostra comarca, el castellot d’Ausàs ocupava un lloc privilegiat en quant a la vigilància és refereix, de fet estava situat en un turó que no dona per més, i amb una vista que predomina la impressionant vall del riu de la Guàrdia. Aixi doncs ens trobem davant les restes d’una construcció militar de caire defensiu, per les restes ja escampades pel terra en deduim que era una construcció força austera i senzilla els rocs no presentan cap uniformitat ni estructura semblen més aviat un munt de rocs que podien haver estat apilats sense més.

Però tot i la seva aparent senzillesa en tenim coneixement de l’any 1030, tot ique fora probable que fos anterior ja que tenim constància de pas antic per la vall de l’any 840 per una via que venia de Sort, per tant lloc important de comunicació i comerç entre el pallars i l’alt urgell. Molt a prop a la Guàrdia hi trobem el castell de la Guàrdia, clarament més important i senyorial, el castell de la Guàrdia està documentat l’any 1078, en una donació del comte Ermengol IV d’Urgell al comte Ramon V de Pallars Jussà. L’any 1180 Ermengarda de Taús concedí la meitat d’aquest castell a la seva filla Arnaua de Caboet i al seu marit Bertran de Tarascó. Casada en segones núpcies amb el vescomte Arnau de Castellbò, Arnaua, darrer membre del llinatge dels Caboet, renuncià a favor d’aquest tots els seus béns, entre ells el castell de la Guàrdia i el seu terme, que passà a integrar-se així dins de l’entramat feudal del vescomtat de Castellbò. Dins d’aquest vescomtat, la Guàrdia i els pobles del seu terme, Anyús, Ausàs, Espaén i Trejuvell, amb altres llocs i masos, formaven la batllia de la Vall d’Aguilar, el batlle de la qual, que ho era de Castellbò, residia normalment a Noves. La batllia de la Vall d’Aguilar era integrada al quarter primer del vescomtat o quarter de Castellbò. Per la seva part, els llocs de Taús i els Castells són documentats el 1094 al testament de Guillem de Taús. El 1106 apareix, al costat de personatges vinculats al comtat d’Urgell, un Ramon Guillem de Taús que no se sap si és el mateix que testà el 1094 o bé un fill seu. Entre el 1131 i el 1157 es documenta Bernat de Taús i el 1169 Arnau de Taús. Sembla que aquest darrer seria el pare de la ja esmentada Ermengarda de Taús, que es casaria amb Arnau de Caboet. L’antic terme de Castellàs, junt amb Biscarbó també pertanyia al vescomtat de Castellbò a la sortida de l’Edat Mitjana, dins del quarter de Castellbò, i amb aquest revertí a la corona un cop extingida aquesta senyoria l’any 1548.

 

 

 

Banat. Pont i estructures.

Hi ha cops que certs llocs tenen un poder d’atracció especial i et fan tornar i tornar per perdre’t pels seus boscos seguint un instint que no saps on et durà.

És el cas de Banat, recordo els cops que vaig anar quan cercava les restes de l’antiga vila de Banat,  i els cops que vaig tornar a verificar la ubicació del desaparegut castell.

Fa uns dies vaig tornar i amb sorpresa vaig veure un pont que mai abans havia vist tot i passar infinitat de cops per devant. És fa difícil ubicar-lo en una època exacta, pel seu estat de conservació és possible que l’obra actual sigui dels voltants del 1814, és probable que hi existís abans i que durant la guerra del Francés fou derruït i un cop passada la guerra fou reconstruït, recordem que un dels departaments que es van crear durant aquesta guerra va ser el del Segre amb seu a Puigcerdà.

Així doncs probablement aquest pont formaria part d’algun dels camins rals que comunicaria Banat vell amb LLetó i procedent d’Alàs, o cap algun dels cortals o molins propers, molt a prop d’aquest pont també hem observat una zona amb restes d’edificacions i marges en camps abandonats que menan cap al lloc on hi hauria ubicat el castell de Banat. Podríem concloure que al voltant del antic castell de Banat i de l’antigua vila de Banat Sobirà encara es podrien trobar edificacions habitables que es podrien encarregar del conreu i la cura dels camps, ens crida l’atenció també la toponímia del lloc on hem trobat els marges i les restes, Prat de la Vila, i que seria doncs d’aprofitament per la gent de Banat. És doncs un lloc curiós i poc estudiat, o almenys amb poca documentació i que segur te moltes coses a dir, queda clar linterés en ocupar aquestes terres donat que la seva alçada i la seva suau orografia afegit a la proximitat de fonts i torrents la feien un bon lloc per conrear en quantitat i estratègicament interessant per la seva amplia visió cap a Cerdanya i la plana de la Seu. En els documents consultats hem trobat informació sobre conreus de cereal, pastures per bestiar i arbres fruiters.

En futurs estudis si els hi ha seria interessant conèixer la raó del canvi d’ubicació de Banat Sobirà cap a l’actual Vilanova de Banat, que es feu el 1255 traslladant també el castell, ja que tot i que el turó on hi era Banat Sobirà era petit, aquest podia crèixer en direcció al castell i a ponent, de fet tot son especulacions que faig a partir de lectures, exploracions experiències i documentació però que per desgràcia no podem afirmar amb exactitud per no haver-hi una base de coneixement prou sòlida, que no ben documentada.

Davidmsfoto ©

Davidmsfoto ©

 

Castell d’Agudes. (Kastro agudas) III

Després de forces mesos, diumenge vam tornar a fer una exploració al Cadí a la recerca de noves restes que ens indiquèssin on podia haver estat ubicat l’antic castell d’Agudes d’època medieval i propietat del comte Borrell, i que aquest en feu donació a Santa Maria de la Seu d’Urgell d’un alou que tenia per compra al terme del castell de Sant Jaume, i en les adjacències del Kastro Agudas, al terme del comtat d’Urgell.

“Et est ipse alaudes in comitatu predictum Urigellum, in termino de castro sancti Iacobi apostoli vel aiacencias de kastro vocato Agudas”

Com el castell de Sant Jaume, el d’Agudes es trobava sota els domins del comte d’rgell, fet que queda demostrat amb la donació d’aquest a la Seu d’Urgell, i tal com cita el mateix document s’hi plantàven arbres fruiters, hi havia terreny de pastures i boscos per explotació.

En el darrer post en Pere Cerqueda Buchaca ens orientava sobre una possible situació en base al escrit situat més avall i que sembla allunyar-nos un xic del punt de les restes.

Es a l’espill manifest de totes les coses del vescomtat de Castellbò escrit a finals del segle XV per Pere Tragó.
“Lo terme de Adraén, segons relatió dels prohòmens de dit lloch, afronte a sol ixent llà hon diuen a la rocha de la Carbaça, e aquí afronte ab lo terme del Ges qui és del honorable Capítol d’Urgell, e aquí passe al Salt de la Olla e d’equí puia al castell de la Aguda e d’equí puge a la font de les Corts, (ara coneguda com Font dels Tres Senyors) e totes aquestes afrontacions són ab lo dit terme de Capítol. E d’equí partint puge al prat del Tarter e d’equi puge tot serrat al tuçal del Oler e d’equí va en la plane de Miró e d’equí puge a la Pedra Picada, sobre lo
coll de Sanct Salvador, e d’equí puia al trayner del Ginestar e va al prat del Pou; e partint d’equí va la font de Pradell Sobirana e d’equí puge al tuçal de Cadí, qui és devers sol yxent, e totes aquestes afrontacions ……”

Finalment en la nova exploració podem determinar que en un segon turó que fa carena amb el turó on a l’inici hi vam trobar restes podem veure vestigis d’algún tipus de construcció que semblen encerclar el turó.

A solana del turó hi ha a més força marges de pedra seca, alguns d’ells mig caiguts que indiquen activitat agrícola i que coincidiria amb la poca documentació que tenim sobre el castell. A falta de proves més fermes creiem que molt possiblement aquest sigui l’emplaçament del castell d’agudes antic Kastro Agudas de Cadí.

 

Cortal del Castilló

Sempre que hom busca restes històriques es fixa en la toponimia del territori, avui i després de passar una bona temporada passant per devant a diàri he baixat fins al que és coneix com a Cortal del Castilló. Ara cortal, deshabitat i en mal estat però abans qui ho sap, i de fet abans de conèixer el seu nom sobtava la ubicació estratègica, la seva situació domina l’entrada a la vall, i aprofita un esperó rocós per guardar les esquenes, pel qual es va extenen la construcció.

Tot i que si parlèssim de castells jo prefereixo inclinar-me cap a situacions molt més dominants i amb més amplitud de visió, en aquest cas potser no es tracta d’un castell propiament dit, però podia haver estat una casa forta o un punt de defensa, aquesta teoria podria semblar inverosímil de no ser perqué molt a prop hi un turó anomenat tambe del castilló i en el que tot i no quedar cap resta semblaria que hi havia hagut un castell.

La teoria és aquesta i com tota teoria hauríme de documentar-nos be i demostrar la seva veracitat però aixó serà un altre dia, de moment ens quedem amb la il·lusió.

Davidmsfoto ©